Luz Roja a los taxis de Barcelona

Ciclicamente, el sector de los taxistas de Barcelona se mobiliza porque considera que faltan licencias y que deberia liberlizar-se su mercado. Des de aqui les doy todo mi apoyo porque la falta de taxis en según que zonas, días y horas es alarmante.

Expongo un último episodio.

• Día: 29 de septiembre
• Hora: 4 de la Madrugada
• Lugar: Barrio de La Barceloneta ( Ciudad Condal)--- estaban de Fiesta mayor de su barrio.

Ibamos cuatro individuos, bien acompañados por dos mozas durante 100 metros aproximadamente, y visto que pasaban contados taxis y que ninguno lucia la luz verde pues empezamos a andar. Cogimos el Paseo Juan Carlos de Borbón, la Plaza Portal de la Pau, Via Laietana, y nada que los pocos vehículos que habían circulaban en sentido contrario.

Para más inri, al andar te encontrabas con grupitos de gente, más de uno, de dos y de tres, que estaban parados con la misma misión que nosotros: ENCONTRAR UN TAXI CON LA LUZ VERDE. Si estaba díficil encontrar uno, imáginate seis o siete.

A todo esto, la red de autobuses nocturnos de Barcelona da pena, ya que existen 8 líneas y mal distribuidas. Finalmente, y visto que no encontrabamos "tasi", los 4 individuos se tornaron en dos y de estos en uno, el menda lerenda, que llegaba a su humilde morada a las CINCO Y MEDIA. Un paseillo de naaa.

Des de aquí un abrazo a los taxistas, autobuseros, conductores de metro y a mis pies, que me duelen que no veas del peazo palizón de ayer.

In memoriam

Hoy en el trabajo me he sentido poco menos que el genial Miguel Gila con su memorable:

-Oiga, está el enemigo? Que se ponga!

Por razones de trabajo, convocamos una jornada técnica para medios de comunicación, me he visto inmerso en una rueda de más de cien llamadas en todo el dia. Al principio me daba cierto hastío pero con la práctica pues me he hasta recreado con conversaciones memorables, de cierta bis cómica, que me han hecho recordar al gran Gila. No lo digo ni mucho menos porque quiera, pretenda o puede parecerme a él. Eso si, ha tenido su punto pero espero que hasta dentro de un tiempo no volvamos a repetir estas escenas.

Setmanes de quatre dies

Deu ser un mal recorrent, o això espero, perquè el primer dia feiner quan s'acaba un pont es fa mortal. Les hores passen a poc a poc, el teu cap segueix pensant perquè no et van deixar entrar ahir al concert del Fòrum quan eres l'espectador 123.453, estas espés, les coses s'acumulen, els mails, les trucades de gent de fora que et diu:

- Que bien vivis los catalanes, luego os quejais!

Només entrar a les vuit del matí ja he vist que sería un mal dia. Tota la jornada corrent com un beneit, amb mitja horeta per dinar, i feina i més feina ( la penya no coneix " un poquito de por favor"?). L´únic consol és que demà és dimecres i queda menys pel cap de setmana, però que dura es farà aquesta setmana.

Espero que com a mínim l'Espanyol guanyi i passi ronda a la UEFA. Dijous tots cap a la Muntanya Màgica de Montjuic.

La tovallola de Cañizares

25 de setembre 2006. Feia un any just que no trepitjava el Coliseum Blaugrana. L'última vegada, casualment o no, també contra el conjunt valencianista. El resultat aquella nit va ser d'empat a dos golets, i ahir, per sisè any seguit, el Valencia treu un resultat positiu de la seva visita al Camp Nou. Van acabar 1-1 amb els dos equips dominant cadascuna de les parts. Bona part de l'èxit del conjunt txe el trobem a la seva porteria, on des de ja fa uns anyets la defensa l'extrevagant, provocador i presumit Santiago "el Dragón" Cañizares. El seu idili amb els afeccionats dels camps espanyols és digne de comentar ja que no hi ha camp d'on no surti escridessat, sobretot quan perd temps, dialoga amb l'àrbitre, s'aixuga el suor amb la seva tovallola fetitxe ( ahir des del camp estava tentat de robar-li i dir-li: I ara que, xuleta??), es tira per terra, entre d'altres artimanyes.

La veterania que atessora han fet que lluny d'arrugar-se, cada temporada que passa sigui més xuleta, desafïi més el públic contrari i carregui amb tota la pressió de l'equip. Deu posar-se troçets de la tovallola a les orelles perquè li diuen de tot, a ell i a sa mare.

No obstant, i tot aquesta actitud, als quasi 37 anys Cañizares manté un estat de forma bestial, uns reflexes que ni Kameni, i sembla que li queda corda per uns anyets més, i el podran seguir insultant a la majoria d'estadis d'Espanya, excepte és clar, a Mestalla on és un líder.

P.D. Recordo que un anys a l'Estadi Rúiz de Lópera els recull-pilotes li van robar la tovallola, quin far de riure perquè es va cabrejar com una mona. Deu portar-hi la crema solar a dins perquè no deixa de ser una tovallola, que maniàtic.!

Sóc periquito

La familia marca molt el tarannà d'una persona en molts aspectes. Un d'ells, sobretot en el cas dels nois, és fer-te seguidor d'un determinat club de fútbol. A casa, des del meu avi tots hem sigut periquitos, menys alguna que altre ovella descararriada com el meu cosí que sempre li ha agradat apostar al cavall vençedor. Ser de l'Espanyol et marca molt, i no sempre en el mal sentit.

De petit al l'escola, dir que ets de l'Espanyol és ser el raro, el centre de les mofes, i depen de la pròpia personalitat de cadascú optes per dir que no t'agrada l'esport de la pilota. Una de les crítiques recorrents cap a aquest club centenari és el nom. La veritat és que a mi també em dóna una mica de yuyu però que s'hi pot fer, el van batejar aixi quan es va crear ( un joves universitaris, em sembla que de Medicina), però sobretot em molesta quan diuen:

-Ahh, l'Espanyol, uii amb aquest nom, està ple de pijos i fatxes!!!

Doncs clar que n'hi deu haver però també n'hi ha molts que sóm i ens sentim catalans, i no penseu que els de Can Barça són tots nacionalistes d'ERC, ni molt menys, que hi ha molt de votant PP per dir-hi de forma elegant.

Durants els anys de col·legi no feia especial difusió dels meus colors, però quan et vas fent gran i ja intuia que m'agradava anar contracorrent, doncs exposava clarament amb qui anava. Amb el club petit, el patidor, el de l'altre costat de la Diagonal, de de Sarrià ( quins records d'aquell camp...), el pobre, el dels russos, el de la final de Leverkusen...

Si, ser periquito et marca molt i et fa d'una pasta especial. Com no estem acostumats a guanyar gaires Copes, les vitrines només en tenen 3 i del Rei, els triomfs els vivim d'una forma especial. Això si, normalment patim per no baixar, t'acostumes a saber que els finals de partit són agònics, que ens poden empatar i derrotar en un plis plas, i algun cop ens provoca fins i tot un lleuger cabreig. És aleshores que em pregunto, perquè sóc de l'Espanyol? Primer per herència familiar, com en molts casos, i desprès ja per convicció, e increscendo. No obstant he disfrutat del joc del Barça del Dream Team, he anat al Camp Nou i aplaudit els gols, i actualment també envejo el joc que despleguen els 11 homes de Frank Rijkaard. ( el nom no se si s'escriu així exactament però ja sabeu qui és).

Confio que aquesta temporada amb l'Ernesto Valverde a la banqueta no patim tant com la darrera, quan haig de reconèixer, per trist que sigui, que per un moment volia que baixessim. Així el Sanchez Llibre i la seva troupe fotrien el camp que no pot ser, només s'espera per inaugurar el nou estadi de Cornellà, cullons, que pacti tallar-hi la cinta i res més, que marxi ja que no en sap més i ha quedat demostrat.

Com sempre en el fútbol, les conclusions al final de temporada.

Amb la samarreta catalana no es juga

La polèmica Espanya-Catalunya rebrota de nou i ja no només pels pressupostos generals sinó per qualsevol espurna, com és el cas de l'última: un anunci televisiu de la plataforma Pro seleccions catalanes. En ell es veuen uns nens jugant, i un d'ells que vestia "la roja" prohibeix a un que porta les quatre barres participar en el partidet. En solidaritat, la resta de nens es treuen la samarreta i improvitzen un altre match ( per un cop que no sóm nosaltres amb ells). Per cert, aquest anunci també serveix per publicitar el partit Catalunya-Euskadi que tindrà lloc el diumenge dia 10 al Camp Nou.


Ja abans d'emetre's l'anunci, el Partit Popular ja clamava en contra i el titllava de tendenciós, xenòfob, i altres improperies i aberracions. La cosa té cullons. Callen com putes, amb perdó de l'expressió perquè elles no en tenen cap culpa, quan el Jimenez Losantos les deixa anar des de la Cope contra el Carod ( Roviretxe per l'emissora dels clergues), l'Estatut i tot el que faci pudoreta a pensar diferent que els ultra nacionalistes espanyols, i en canvi per una estratègia comercial posen el crit al cel. Crec que han perdut el nord ( i no miro a ningú Sr. Piqué perquè fa temps que hauría d'haver deixar el partit per dignitat i vergonya personal), i donen pals de cec.

Per més inri, fa ben poc es van quedar sols al Congrés de Diputats defensant tesis de l'11-M que no s'aguanten per enlloc i et volen fer creure que som idiotes. Ja n'hi ha prou. Ni caniques ni tonteries, que es centrin en fer oposició sensata que potser els funciona millor i deixin de fixar-se en samarretes vermelles, que mai passen de quarts ni als amistosos, ni en quatre barres. Com van popularitzar ells mateixos fa uns anyets ( diria que li deien a un ex-president del gremi de la pana):

- Váyase Sr. Acebes, Zaplana y compañia...

Ahh, i amb la samarreta catalana no es juga

Singing in the train?

Quina va ser l'agencia de publicitat que va crear l'anunci aquell que mitificava el transport en tren, en especial el de Renfe? La vull coneixer i que m'expliqui que està passant. Que s'havia près quan van crear l'anunci? N'hi ha per llogar-hi cadires, i no ho dic pels problemes que té l'Euromed últimament.

Dilluns vaig haver d'anar a Burgos per questions de feina, i vaig escollir, ningú em va coaccionar en cap moment, anar-hi amb el tren. A bones hores!!! Encara sort que vaig escollir anar-hi de nit i amb un wagon-litz per mi solet. Tot i això, i el preu que vam pagar, de luxes cap. Tenia un llit, que amb prou feines hi cabia, i repeteixo que no sóc gaire alt, un plat de dutxa que sense xancles no hi entris perquè perdries els peus i les cames, i una pica per rentar-se les dents. I trac a tra, i trac a tra, nou hores fins a Burgos, en el corazón del renacido Imperio español, però que no té ni un quiosc de diaris obert, vergonyós.

Dic tra ca tra perquè semblava que anesssim amb diligència, no se quants cops pensava que cauria del llit de lo inestable que era, i això que anavem lents lents. Perquè no corren més? És problema de les vies? dels trens? del PP? de l'Estatut català?

Per tornar, només surten dos trens al dia cap a Barcelona, un a les tres i l'altre quasi a mitjanit. Que fer a Burgos vuit hores quan ja has vist la Catedral, no tens hotel i la morcilla no et mola? Doncs sí, augmentar el meu saldo de punts de Vodafone parlant per telèfon!!

Vaig tornar a la capital de la Galia catalana amb el tren de mitjanit que deia Sau. I tornem amb el "traca tra" i el mateix revisor que el dia anterior. No podia dormir i pensava:

-Segur que el tren de Madrid arribaria més ràpid
- Quan governi el Rajoy els hi posaran un AVE
- Quina merda això del tren

Al cap de quatre hores vaig haver de baixar a Saragossa també per questions de feina i a les set del dia següent agafava un Alvia cap a Barcelona. Tres horas i escaix i erem a casa, però la meitat del recorregut a pas de tortuga, i no ere que hi haguès tràfic. Així que jo, precisament singing singing no estava no, al contrari cabreging cabreging.

Venus per tot àrreu

Ja s'acaba l'estiu, queda poc menys d'una setmana i tinc la sensació que se m'ha passat volant. Ja ho diuen que "a l'estiu tota cuca viu" però no és el meu cas. El temporal d'aquests últims dies ha fet que fos més conscient que se m'acaba el solecito, les terraçes, les nits a la fresca i veure a les Venus passejant-se amb top pel carrer. Que no es tapin encara que queda poc però queda!

No entenc el motiu però durant aquests mesos les dones em semblen més maques, i quan es tapen doncs perden encant. Sempre hi ha excepcions és clar. Em passa només a mi? és un mal comú de tots el sexe masculí? potser que m'afecti la calor i l'estiu?

A més, l'estiu és sinònim de l'arribada massiva d'extrangeres que venen amb ganes de colonitzar la població autoctòna catalana i tastar-ne uns quants. Hi ha de tot però per moments se m'en van els ulls darrere com si fos un malalt.

Aquesta temporada he escollir fugir dels meus estius a la platja de la Costa Brava, atestada de franceses, he vist món i se m'han obert els ulls, la Sra.Viver és de ben segur dels Balcans. Quines dones vam veure durant deu dies amb el company Enric Tomàs, semblava que sortien del quadre de Botticcelli.

Alfredo Lando hi hauria d'haver anat a rodar les quatriologies: "Pepe vente pa Lubjiana", " Pepe vente pa Zagreb" i la fantàstica "Pepe vente pa Sarajevo".

Ja estic buscant vols de low-coast per tornar a Sarajevo perquè allò era massa, una darrere l'altre, ni a la Barcelona Fashion Week, àntiga Desfilada Gaudí, àntiga .... ( quants cops li han canviat el nom?).

I jo que sempre he defensat la producció catalana que sota el lema "catalana i neta no hi ha rés", però n'he començat a dubtar. Llastima que el serbi no l'acabo de dominar, que sinó....

Així que de moment la Sra.Viver és dels Balcans però potser el proper estiu vaig a Suecia i me n'adono que és sueca, quin lío! No m'extranya que no em durin les dones? Està ple de Venus per tot àrreu!

Cervantes y yo

Desde que este blog ha abierto sus puertas han sido unos cuantos curiosos que me han preguntado: sólo escribiras en catalán? La pregunta tiene su lógica, dada mi condición de ciudadano de Cataluña y mi profundo acento al balbucear las palabras, y la respuesta es clara: No, también escribiré en la lengua de Cervantes aunque espero no perder el brazo como le paso a él al hacerlo. Como me llamarían pues? El manco de..... ( unos segundos de incertidumbre) ...del Ensanche, que es el barrio donde vivo. Bromas malas aparte.

Pues la verdad es que no escribo más en castellano porque la lengua, el instrumento de comunicación por antonomasia, depende del estado de ánimo de cada momento, aunque tiendo a mezclar las dos, creando el catalano. Ignoro las razones pero, por ejemplo hoy, me apetecia escribir en castellano, y me dije ala, tira que te vas. De este modo también amplio mi circulo de lectores que viene a ser escaso aunque selecto.

En cuanto a hablar, yo soy catalano hablante aunque en casa pasamos de una lengua a la otra a la velocidad del zapping, influencias de tener una matriarca de Jaca. Mi condición de catalán no me impide que si me preguntan algo en castellano, por el mero hecho de estar en Cataluña, responder en castellano. No es ni por educación, falso nacionalismos ni patrañas, sino por comodidad. Cambio el chip, les respondo en castellano y a otra cosa mariposa. Hago este apunte porque conozco gente que no baja del burro y consideran que todos deben hablar catalán ( que lejos quedan esas ideas de Pujol que decia "es catalán quien vive y trabaja en Catalunya". Que n'aprenguin!

Viatge per Andalusia

Sembla que va ser ahir, però ja farà dos anys del viatge per Andalucia que ens vam per celebrar que acabavem Periodisme ( Oriol, fotali canya que et queda una mica encara...). Els tres valents, i no van venir més perquè no van voler (ells s'ho perden) vam ser l'Enric Tomàs, l'Oriol Burgada i el que signa aquest blog.

Van ser sis dies o set, ja no ho recordo, que vam recorrer Sevilla, Jérez de la Frontera, Cadis, Cordova i petits pobles que ens van enriquir molt, i va fer que sobretot ells dos no paressin de jalar. Sempre tenien fam, era increible, jo que amb unes cervessetes ja m'alimento, però els dos golafres ala, otra tapita maestro!

De moments n'hi va haver molts. Escoltar les patades que li donavem al castellà, sobretot el senyor Burgada que anda un poco pez en esa matèria. Els K-7 de Sabina i Serrat que eren versionats per aquest extrany trio. Burgada fent de Palomino. Una sobretaula al mític Cafè de la Premsa de Sevilla. Visitant la Mezquita de Cordova amb un cicerone d'excepció ( Tomàs, d'alguna cosa t'havien de servir els teus "estudis" d'Art). Ahh, anava a obrir un apartat pel tema dones, però no vull cansar a la parròquia i passo, que a tots tres se'ns coneixen amorios en todos los puertos.



Va estar genial! En fem un altre ja? Qui s'apunta?



Ahh, Enric, la Lonely te la deixes a casa que els nacionalismes es confirmen viatjant i les ciutats es coneixen patejant-les, perdent-se.

Està plovent però jo si tinc pressa

Com m'he enrecordat de la cançó dels Pets durants aquests dos dies que portem de tempesta. Però es van aturar a pensar-la? La composarien novament en una nit com la de ahir? De relaxant, l'aigua que cau aquests dies en té ben poc, a no ser que siguis l'home del temps que aleshores sí deus trempar com un boig. Des d'aqui una abraçada a l'Alfred Rodríguez Pico.

Admeto que aquesta pluja la necessitavem, però, vols dir que d'aquesta forma? em sembla que en tota la meva vida m'havia mullat tant com últimament, i, ho reconec, no sóc com les plantes i medeixo absolutament el mateix ( ohhh ohhh, crits de desil·lusió). Haig de confessar també que la pluja no m'agrada, em tensa, em torna ronço, amb mal humor, nostàlgic, d'una manera de ser que no em reconec en absolut. Se, tot i que no ho comparteixo, que hi ha gent que li mola la pluja, les grans tempestes, que troni, però quan t'agafen de ple com m'està passant a mi, segueixes maleint la cançó dels Pets. I jo, tot i que plogui, no em vull mullar!

P.D. Avís meterològic, demà dijous s'esperen més plujes, i de les fortes, així que "atense bien los machos" que diuen els mexicans.

Em diuen Doctor

Ja fa uns quants anys en un programa de la ràdio de Castellar del Vallès va nèixer un sobrenom que m'acompanya fins el dia d'avui. Doctor. Per raons que desconec per gran part dels meus amics, he deixat de ser el Francesc, el Viver, el Cisco, el Paco per anomenar-me Doctor. La cosa té guasa perquè el meu pare si que és Doctor titul·lat en Medicina i la brometa no li fa cap mena de gràcia.

Us preguntareu, però Doctor de què? Doncs inicialment era, i donat el meu poc èxit amb les dones, Doctor de l'amor, que no fer per conquistar una dona. Va ser d'aquesta manera que vaig fer el meu debut radiofònic, amb uns entrepans i unes birres a l'estudi. Ignoro si algun ens escoltava, que va a ser que no, però demano disculpes a posteriori pel gran nombre de bestieses que vam deixar anar en pocs minuts. Veient que de Doctor de l'amor no tenia cap mena de futur, me'n vaig anar d'Erasmus a Trieste a acabar la carrera d'Història. Allà hi ha la tradició de cantar quan et llicencies i vaig passar a ser il Dottore ( rés a veure amb Valentino Rossi, tot i que m'agradaria tenir el compte bancari els mateixos ceros que hi té ell).

Com feia la cançó?? Dottore dottore, dottore dil buco dil cul, va fan cul va fan cul !! i et fotien unes collejes que et deixaven sense idees una bona estona, en el meu cas fins a la data. Així que vuit mesos desprès torno tan feliç a Catalunya convertit en Il Dottore. D'allà vaig passar a ser el Doctor de la vida, suposadament perquè sabia de tot. Més d'un problema m'ha portat això. Una vegada, en un bar d'Ampuriabrava estavem amb unes noies d'Olot i semblava que tot anava bé, fins que em pregunten.

- Nano, però perquè Doctor? ( aquesta pregunta me l'han fet puff, puff, moltes vegades). Jo tot xulo contesto arrogant, perquè se de tot. Mala hora per contestar això. Elles, que semblaven interessades però al final rés de rés, em deixen anar:

- Tu que saps de tot i has treballat al programa Tot és possible, perquè tanquem els ulls quan esturnudem? La demanda tenia miga. Jo a quadros i vaig intentar sortir per la tangent d'una manera elegant però sense convençer ni a mi mateix. La seva última frase i que encara retrona dins meu va ser:

- Vaya merda de Doctor!! Quin mal em va fer aquesta afirmació per una persona tan dúctil com jo, que al final s'havia cregut el seu propi paper. Des d'aquell dia, segueixo sent el Doctor, em segueixen preguntant perquè i jo només els hi dic que m'ho diuen perquè sí, que els hi fa pal dir-me pel meu nom i que anomenar-me pel cognom ja no es porta.

Roses









Aquest dissabte vam assistir a una conferència que feia la cosina germana de la meva àvia, Núria Pi-Sunyer, que presentava les seves memòries, titulades "L'exili manllevat". El punt de trobada va ser el nou Palau de Congressos de Roses. Just a l'entrada, el fill de l'alcalde Carles Paramo, ens va dir: Reunió del Pi-Sunyers avui, ehh! Doncs tenia raó, ja que miressis on miressis el 90 per cent dels assistents eren Pi-Sunyer, ja fos de la generació que es va haver d'exiliar després d'acabada la guerra fins els meus cosins més petits, que no van enlloc sense la seva PSP.

La protagonista de l'acte va relatar els vincles que té tota la familia amb aquesta localitat ampurdanesa. No podem dir que sigui precisament un poble maco, però és el que hem mamat des de petits. Forma part de la meva vida, de ben segur m'ha marcat, i segur que per poc que pugui i seguiré anant sempre que pugui.




La frase del fill de l'alcalde em va servir per reflexionar, i la durada de la presentació també, en perquè qualsevol dels Pi-Sunyers, i en el nostre cas dels Vivers, sempre que podem ens escapem a Roses tot i que sigui només per passar-hi un matí. En el meu cas, significa desconnectar de la vida que porto a Barcelona, em relaxa, em carrega les piles, i disfruto veient el mar, ja sigui passejant-hi o anant a l'Almadrava amb la moto i asseure'm i veure les illes Medes en els dies clars. Quan parlem de vacances, per nosaltres vol dir Roses, descans és Roses, les trobades familiars es fan allà, barbacoes, sardinades, cafès multitudinaris on no es concreta rés pero es critica a tothom. Tot just desperto dels meus pensaments quan escolto els aplaudiments dels assistents quan la Núria Pi-Sunyer acaba el seu parlament. Aleshores penso que demà es diumenge, que tornarem a Barcelona, però que el proper cap de setmana que tingui lliure m'escaparé altre cop a Roses on el mar, la tranquil·litat i el descans m'esperen, i per molts anys.

Simplement Venecia

Posats a fer balanç, m'he enrecordat dels cops que he estat a Venecia, i lo cautivadora i emprenyadora que em sembla sempre que hi torno. És una ciutat que em té el cor robat, i la cartera també perquè demanar il conto és com negociar els pressupostos de l'estat, mai saps que et clavaran, però em posa dels nervis la gentada que sempre s'hi concentra. Potser sense aquests dos sentiments oposats perdria encant, però per somiar que no quedi: una Venecia per tu sol, o els colegues, i la parella. Passejant amb la gondola fent el xorra, cantant el O sole mio a cau d'orella del gondolero per demostrar-li que fa el rídicul, passejar tranquil·lament sense haver de mirar a qui trepitges, saber que no et trobaras ningú de Terrassa per allà ( hi ha la tradició a casa meva, que venim de Terrassa, que estan per tot arreu).

A Venecia m'hi vaig aficionar quan estava d'Erasmus a Trieste i anavem tot sovint, per Carnaval, dies que no voliem anar a la facultat, algunes nits per acompanyar colegues a l'aeroport Marco Polo, de nit tot i que no ens deixaven entrar enlloc perquè anavem massa valents.

Ara que hi penso... la cançó dels Hombres G la devien fer per mi: Venezia Venezia ( la la la)

M'estic fent gran

Aquest matí i com vinc fent durants 26 anys de la meva vida. Alto les seques!! Potser exagero que els primers set anys o vuit no crec que ho fes!

Reemprenc... doncs m'he aixecat i el primer que he fet és mirar-me al mirall del bany. No és només per una questió hedonista sinó que és costúm a Cal Viver. Un cop allà m'he vist diferent, amb més pels a la cara, tot i que no sóc gaire pelut, i he notat com els anys hem començen a pesar en les meves faccions, i ja no diguem en els comportaments. Hauré madurat? Però si encara no m'ha sortit el queixal del seny!! Hem diuen que existeix però jo fins que no el patexi no m'ho creuré.

A lo que ibamos que estoy muy disperso. Recapitulem. 26 anys. Feina amb contracte indefinit amb sou mediocre desde fa dues setmanes. Visc a casa dels meus pares sin atisbo de cambio cercano. No tinc fills, que se sapiga. De parelles no en parlem que amb les dones sóc un pel desastre ( en parlarem per sobre en un proper blog). Cap on estic dirigint la meva vida? Treballar treballar i treballar us puc assegurar que no ja que una de les prioritats de la meva vida és tenir temps per mi i la gent que m'envolta, que m'aguanten i aguanto.

Espero que aquestes reflexions siguin fruit d'una nit que m'ha costat conciliar el son però ja es porten repetint des de fa un temps. El meu rellotge biològic fa tic tac, ja que en el meu subsonscient conscient pensava que em casaria abans dels 30 i ja tindria un petit Cisco a qui transmetre el meu coneixement i els meus gustos combinant colors i les ratlles amb els quadrats ( des d'aquí una abraçada als meus assessors d'imatge que no deixen que surti de casa fet un cafre). Accepto consells vitals de com millorar aquesta situació. Ahh, donar esperma ho descartem que m'han de treure sang i em fa yuyu.

On també noto l'edat i el pas dels anys és en la resistència física. Com pot ser que hagi perdut tan de fuel? Els meus amics en conya, però m'ho deixen caure, diuen que estic fluix i potser tenen raó. Abans era extrany veurem els caps de setmana a casa abans de les 5 de la matinada i ara em costa aguantar. Ohh, i l'endemà és mortal? Mal de cap, cames, mal humor, i això que quan erem més joves empalmàvem tres o quatre dies seguits de festa. Ja no sóm els que erem.

Que vull dir amb tot això? Doncs que per molt que ho negui o en dongui l'esquena, els anys han fet de mi un petit home, dic petit perquè d'alçada no han estat molt generosos, crític, torracullons i que camina en pas ferm, quasi sempre, cap a la treintena. Que es preparin les farmacies del barri que els Valiums, les Viagres i els antidepressius aniran que volaran!

Per acabar deixo una foto perquè veieu com pesen els anys. Les paraules sobren.

TREBALLAR ÉS SÀ??


Fa poc més d'una setmana i mitja que vaig començar a treballar en un gabinet de comunicació. És petit però depenem d'una empresa que deu ni do, i hi ha una de les caps de comunicació que simplement és la pera. Et truca per qualsevol chuminada i et deixa quasi una hora al telèfon com si tu no tinguessis més feina que escoltar-la a ella i el món s'atures. Però la cosa no va així, ja que quan acaba t'encarrega alguna cosa urgent que farà que aturis el que estas fent i es torni en prioritari allò que t'ha dit. Ahh, i si només truqués un cop al dia rai, però és que ho fa quatre o cinc, amb les hores que això representa. Si, escoltar en se, tot i que parlar m'agrada com un caramel a un nen, però és que aquesta dona em treu a mi i els meus companys de les nostres caselles.

Però que te a veure això amb el titol del post? De moment poc, tot i que l'estress es palpa en aquesta feina, tot i que ja em ve de fa mesos. Explico la meva història. Treballava a una revista i vaig tenir la mala fortuna de no caure-li bé a la jefa i tot va acabar amb el meu acomiadament després de tres mesos, infernals per cert. Aquí va començar la meva travessia pel desert de buscar feina de periodista, que ocuparà un dels futurs posts ( és que les entrevistes de feina donen per molt....). Van passar tres mesos i ja em veia dedicant-me al punt de creu però vaig optar per treballar d'una feina a mitja jornada. Feia de teleoperador per una companyia telefònica, obviaré el nom per tal que ningú se senti ofès però no en guardo bon record.

Com ja he dit, parlar m'agrada però la quantitat de trucades que feiem en un matí i la penya borde que et trobes arribaven a desesperar.. Un matí es va fer la llum... em van trucar d'una ràdio per treballar al programa lider de la seva emissora. No cabia en mi de gozo.. el nou Gabilondo estava a punt de nèixer, exagero un pel però en el fons m'ho creia.

Va ser un mes i mig intens. Llevant-me aviat, primer a les tres i mitja i després a les quatre de la matinada, per estar a les cinc del matí a la ràdio despert i prepara't per unes tres primeres hores que ni l'Alonso. I jo que tardo en ser persona... Passat el mes i mig a la ràdio em veig altre cop al carrer, amb la butxaca més plena però sense feina, i em mentalitzo per:

A- Fer vacances a l'agost
B-Tornar al mític ofici de cambrer d'estiu
C-Desesperar-me i deixar-me les ungles fetes pols

Obviament vaig optar per la opció A, que llevarme de matinada em va trastocar el bioritme. Vet aquí que em tornen a trucar de la ràdio quan ja m'havia fet a la idea que, desprès de no tenir vacances a l'estiu en tres anys, viuria com un rei. Dos setmanes més de feina, horari diferent i un ambient realment agradable, però desprès d'aquest temps altre cop al carrer.

Ja ho dic jo que treballar no és sà, sino que et torna boig, com a minim en el meu cas. Haig d'admetre que al final vaig fer deu dies de vacances, un viatge pels Balcans (Italia, Croacia, Eslovenia, Bosnia, Montenegro i no vam fer més perquè el cos no donava per més) que recordaré amb efecte bastant de temps, potser pels quilòmetres, per les vivencies o per molts moments que vam passar amb el company de viatge.

Vista parcial de la Bahía de Kotor (Montenegro) des del seu castell i haver pujat més de 1500 escalons d'aquells de pedres antigues. Encara em canso només de pensar-hi.

Va ser precisament durant aquest viatge i mentre erem a Sarajevo que em van oferir la feina on estic ara, i el cor em feia chup chup. I del viatge ja farà tres setmanes i el meu cap ha desconnectat ben poc, no ha descansat, no para de maquinar ( no m'atraveixo a confessar que corre dins seu), i el retorn a la feina no ha sigut gens sà.

Sort que ens queden els caps de setmana i el record del viatge de l'estiu i del que podem fer en alguns d'aquestes properes festes.

Tallem la cinta

Mare de deu, qui em va dir a mi d'obrir el meu propi blog! Jo pensava que sería bufar i fer ampolles ja que sempre he cregut que tinc moltes coses a dir i que podien quedar en l'oblit. Ja ho diuen allò que "las palabras se las lleva el viento". D'aquesta manera, a partir d'ara, les meves deries, pensaments o simplement el que em permeti la inspiració del moment ho buidaré aqui, al meu blog.

M'animo a escriure ara perquè atravesso un moment vital "dolç" i les idees em broten sense parar, però això es ara, i en un futur ja es veurà.

Doncs per ser el primer dia, em freno aquí ja que la tradició popular ja ho diu que "lo bueno si breve, dos veces bueno". Ara que m'hi fixo noto la influència de la meva mare, aragonesa de neixament però catalana d'adopció en el meu parlar i escriure.

Donem per encetat el blog del Doctor-Cisco