La dictadura de l'estrès

Any 2007. Ple segle XXI. Era de les tecnologies, l'especulació immobiliària (tothom diu que la bombolla petarà però de moment ni rastre) i l'estrès.

Aquest últim concepte defineix perfectament la societat d'aquest segle que ens ha tocat viure. La gent vol fer més coses del que pot assolir (els dies segueixen tenint 24 hores), els nostres caps ens manen feines d'avui per ahir (implica hores extres by the face) i per poder tira-ho tot endavant s'ha de posat una sisena marxa i accelerar.

En un minut has de pensar multitud de coses. Treballes amb nombroses finestretes obertes i diversos documents a la vegada, mentre penses que faràs quan arribis a casa o si has tancat la porta al sortir. Aquests pensaments flueixen pel nostre cap, en mil·lèsimes de segon, intentant no barrejar-las perquè sinó seria un desastre.

El nostre dia a dia també ens ve dictat per una estrès gairebé dictatorial. T'aixeques just per poder dormir una mica més i ja vas empalmant les hores a un ritme vertiginós. Plegues i en lloc de voler descansar una estona, has de tornar a córrer perquè fas tarda al gimnàs, a les classes de ioga, anglès o de cuina àrab. I això dia rere dia.

A més, volem aprofitar els caps de setmana o les vacances per fer les coses que la jornada laboral no ens permet: estar amb els amics, anar al cine, soparet sense mirar el rellotge, gaudir del teu temps lliure sense l'opressió d'un horari laboral sovint dantesc (no és el meu cas actual).

Divendres a la tarda. Plegues de treballar. Vols sortir de festa però vols desconnectar i descansar. Ara penses que et quedes a la ciutat per gaudir de la nit, ara decideixes que aniràs al poble i carregaràs les piles per la següent setmana.

El cervell no para. En cinc minuts és capaç de reclutar tots els pros i els contres que tindrà una decisió i una altre. Passant les hores i no has pres cap decisió. Podries combinar-ho però el dissabte estàs que no ets persona. Perquè ens és tan difícil frenar el nostre rellotge biològic i prendre les decisions amb serenor i tranquil·litat??

Si seguim els dictats del "fast fast", l'estrès serà la principal malaltia dels propers anys.

Perquè ell ho val

Per no perdre el fil de les avantguardes musicals us vull introduir a un nou cantautor, Narcís Perich, que li ha dedicat una cançó a un jugador del Barça.

Lo fàcil haguès sigut comprondre una lletra en honor a Ronaldinho, quan s'esforçava al camp i no a les discoteques, a Eto'oo ( recordem el "je m'apelle Samuel de RAC1) o fins i tot Messi, però aquest jove ha fixat la seva mirada artística en un navarrès que ja jugat ben poc en els dos anys que porta a Can Barça. Estic parlant de Santi Ezquerro, davanter de qui tothom ressalta més el seu valor humà que les seves habilitats amb la pilota.

Ja fa uns mesos que vaig escoltar la cançó però no hi havia manera de trobar-la. Avui fer fí la he trobada i espero la disfruteu.



Narcís Perich l'has clavat. Dedicar-li una cançó a un antiheroi te mèrit i ben segur que crides l'atenció de la gent, tal i com ho fas fet dels periodistes esportius.

Tanmateix, Ezquerro s'ho mereix perquè porta dos anys calentant banqueta sense dir una paraula més alta que un altre, queixar-se ni crear mal ambient. Ara, deu estar encantat amb aquest hit que li han dedicat.

Filantropia

No n'hi ha com ser ric i poder gastar la teva fortuna com et vingui en gana sense pensar que al mes següent t'hauràs d'estrènyer el cinturó.

Aquest matí m'he llevat amb l'última inversió del magnat Richard Branson, el multimilionari propietari de Virgin, que aportarà 145.000 euros per ajudar a la defensa legal dels pares de Madeleine McCann, inculpats en el cas de la desaparició de la seva filla.

Anteriorment, Branson ja havia fet una donació de 1,5 milions d'euros per les feines de recerca de la nena desapareguda.

Molt convençut deu estar de la innocència dels progenitors perquè sinó pot girar-se en contra seva i estar finançant als culpables d'aquesta trama. Si es confirmés aquesta última hipòtesi, la premsa carregaria contra ella amb duresa.

Tot just escoltar la noticia he recordat que Branson ja ha ideat des de fa un parell d'anys la companyia aèria Virgin Galactic dedicada als vols turístics espacials. El primer vol, a la paradisíaca Mart, estava previst pel 2006 i costava la irrisòria xifra de 115 mil lliures esterlines ( lo que porto a la cartera dia si i dia també).

De moment, sinó m'he descomptat, estem al 2007 i arribar a Mart com qui va a Madrid està una mica lluny. És una estratègia de publicitat perquè parlin d'ell? No és més que una nova excentricitat com els seus viatges en globus aerostàtic?

Perquè la gent amb diners no pot portar una vida normal com el comú dels mortals? Que tinguin més luxes ho entenc, i jo també ho faria, però caure en excentricitats i "filantropies barates" ja em sembla més criticable. No serà que aconsegueixen desgravar impostos??

Esperem a veure com li va i que no li passi com amb les botigues Virgin Megastore que hi havia a Barcelona (molt mones i situades al rovell de l'ou de la ciutat), però que van tancar al cap de dos anys.

Conclusió: jo vull tenir calers però no ser tan freakie

The moment I wake up

No fa ni una setmana que he tornat de les vacances i ja he oblidat les increïbles sensacions que produeix no estar subjectes a les obligacions laborals. Aixecar-te sense despertador a l'hora que vulguis, gaudir de tot el dia fent el que et ve en gana, no patir si són les tres del matí d'un dilluns i encara estàs de parranda.

Perquè es fan tan curtes les vacances? Perquè costa tan acostumar-se després a la rutina diària del despertador a les set menys deu, a les presses per no fer tard a la feina i a les dosis de cafeïna per no caure dormit?

Són interrogants que no tenen solució però que he començat a patir quan només porto cinc dies de feina. Pronostico que fins les vacances de Nadal patirem i que cada cop més costarà llevar-se.

Per intentar fer més lleu aquest moment i aixecar-se amb més energia i ànims renovats recordo la cançó d' Aretha Franklin.

El dedo acusatorio

Durante las dos últimas semanas se ha intensificado el cerco alrededor de los padres de Madeleine McCann, la niña inglesa desaparecida en Algarbe (Portugal), el pasado 3 de mayo.

Las acusaciones han coincidido con mi merecido asueto vacacional, durante el cual he aprovechado para ponerme al día sobre este tema. No recuerdo la fecha exacta pero hace unas tres semanas la prensa ya presentaba a los progenitores como posibles inculpados en el secuestro de su propia hija. Mi primera reacción, a pesar de estar acostumbrado a titulares sensacionalistas y mentiras en toda regla, fue poner el grito en el cielo.

Acusar a los padres en la trama de secuestro, desaparición y quien sabe si muerte de su propia hija me pareció una vuelta de tuerca al periodismo riguroso que deberíamos abanderar. Con que pruebas, que en ese momento no tenia la policía que investigaba el caso, señalaban a los progenitores? Si se demuestra la culpabilidad, la prensa saldrá reforzada pero en caso contrario la disculpa debería ser ejemplar y dudo que se salven de una multimillonaria indemnización.

Desconozco los detalles policiales de la investigación, que información poseen pero da la sensación que la prensa, el llamado cuarto poder, les esta guiando y se limitan a un papel de marioneta.

Ayer, los padres de Madeleine, Gerry y Kate McCann, volvieron a casa después de cuatro meses en la costa portuguesa. La policía les esta acorralando y las pruebas encontradas en el coche alquilado les han salpicado de pleno.

Además, las primeras versiones de Gerry y Kate se contradicen con la de los testimonios que los vieron esa fatídica noche durante la cena, que por cierto, regaron con 14 botellas de vino.

Veremos como acaba toda esta historia. La prioridad es que encuentran a la niña, a poder ser viva y después descubrir quien esta inculpado en el caso. Quizás si la prensa colaborara de forma discreta con la policía, y viceversa, la verdad saldría rápidamente a la luz.