Simplement Venecia

Posats a fer balanç, m'he enrecordat dels cops que he estat a Venecia, i lo cautivadora i emprenyadora que em sembla sempre que hi torno. És una ciutat que em té el cor robat, i la cartera també perquè demanar il conto és com negociar els pressupostos de l'estat, mai saps que et clavaran, però em posa dels nervis la gentada que sempre s'hi concentra. Potser sense aquests dos sentiments oposats perdria encant, però per somiar que no quedi: una Venecia per tu sol, o els colegues, i la parella. Passejant amb la gondola fent el xorra, cantant el O sole mio a cau d'orella del gondolero per demostrar-li que fa el rídicul, passejar tranquil·lament sense haver de mirar a qui trepitges, saber que no et trobaras ningú de Terrassa per allà ( hi ha la tradició a casa meva, que venim de Terrassa, que estan per tot arreu).

A Venecia m'hi vaig aficionar quan estava d'Erasmus a Trieste i anavem tot sovint, per Carnaval, dies que no voliem anar a la facultat, algunes nits per acompanyar colegues a l'aeroport Marco Polo, de nit tot i que no ens deixaven entrar enlloc perquè anavem massa valents.

Ara que hi penso... la cançó dels Hombres G la devien fer per mi: Venezia Venezia ( la la la)