Sóc periquito

La familia marca molt el tarannà d'una persona en molts aspectes. Un d'ells, sobretot en el cas dels nois, és fer-te seguidor d'un determinat club de fútbol. A casa, des del meu avi tots hem sigut periquitos, menys alguna que altre ovella descararriada com el meu cosí que sempre li ha agradat apostar al cavall vençedor. Ser de l'Espanyol et marca molt, i no sempre en el mal sentit.

De petit al l'escola, dir que ets de l'Espanyol és ser el raro, el centre de les mofes, i depen de la pròpia personalitat de cadascú optes per dir que no t'agrada l'esport de la pilota. Una de les crítiques recorrents cap a aquest club centenari és el nom. La veritat és que a mi també em dóna una mica de yuyu però que s'hi pot fer, el van batejar aixi quan es va crear ( un joves universitaris, em sembla que de Medicina), però sobretot em molesta quan diuen:

-Ahh, l'Espanyol, uii amb aquest nom, està ple de pijos i fatxes!!!

Doncs clar que n'hi deu haver però també n'hi ha molts que sóm i ens sentim catalans, i no penseu que els de Can Barça són tots nacionalistes d'ERC, ni molt menys, que hi ha molt de votant PP per dir-hi de forma elegant.

Durants els anys de col·legi no feia especial difusió dels meus colors, però quan et vas fent gran i ja intuia que m'agradava anar contracorrent, doncs exposava clarament amb qui anava. Amb el club petit, el patidor, el de l'altre costat de la Diagonal, de de Sarrià ( quins records d'aquell camp...), el pobre, el dels russos, el de la final de Leverkusen...

Si, ser periquito et marca molt i et fa d'una pasta especial. Com no estem acostumats a guanyar gaires Copes, les vitrines només en tenen 3 i del Rei, els triomfs els vivim d'una forma especial. Això si, normalment patim per no baixar, t'acostumes a saber que els finals de partit són agònics, que ens poden empatar i derrotar en un plis plas, i algun cop ens provoca fins i tot un lleuger cabreig. És aleshores que em pregunto, perquè sóc de l'Espanyol? Primer per herència familiar, com en molts casos, i desprès ja per convicció, e increscendo. No obstant he disfrutat del joc del Barça del Dream Team, he anat al Camp Nou i aplaudit els gols, i actualment també envejo el joc que despleguen els 11 homes de Frank Rijkaard. ( el nom no se si s'escriu així exactament però ja sabeu qui és).

Confio que aquesta temporada amb l'Ernesto Valverde a la banqueta no patim tant com la darrera, quan haig de reconèixer, per trist que sigui, que per un moment volia que baixessim. Així el Sanchez Llibre i la seva troupe fotrien el camp que no pot ser, només s'espera per inaugurar el nou estadi de Cornellà, cullons, que pacti tallar-hi la cinta i res més, que marxi ja que no en sap més i ha quedat demostrat.

Com sempre en el fútbol, les conclusions al final de temporada.