Res a dir: octubre 2006

FLOR D'UN DIA

25 d'octubre de 2006. Son tres quarts de sis de la tarda i acabo d'arribar de Madrid. De la capital és un dir, perquè només he anat de la famosa Terminal T4 a Ifema, on es celebrava el Saló Matelec d'Electricitat. He viatjat en avió i he repetit l'experiència d'anar en classe turista. A l'anada i a la tornada. Els dos viatges a Madrid en les darreres dues setmanes em fan pensar que el meu bitllet amb business no va ser més que flor d'un dia. Tot i això, seguirem informant dels meus viatges i si torno a volar en primera classe la farem grossa.

Mirar atrás solo para coger carrerilla

Sí, este soy yo hace unos meses durante un viaje de verano. La verdad que miraba a un amigo que tomaba la foto en ese momento, però la imagen me va como pintada para definir el momento vital que atravieso: estoy contento, vuelvo a sonreir y miro el mañana con optimismo y ganas de comerme el mundo.

Como bien refleja el título del post, hay que mirar atrás sólo para coger carrerilla, y afrontar el futuro y los nuevos retos que te van llegando con ilusión y sin miedos. Durante cierto período de tiempo había notado como descendia mi autoestima en temas laborales ( debido a una experiencia infernal en una revista de náutica), y de retoque en otros aspectos de mi personalidad. Por suerte, y con el paso del tiempo, hemos pasado página y considero que lo que no mata te hace más fuerte. Así que salgo reforzado, ahh, y recordad :

MIRAD ATRÁS SOLO PARA COGER CARRERILLA

Sorpresas te da la vida II

Recordeu el meu viatge a Malaga en primera classe? No s'ha tornat a repetir, he tornat al grup dels vols en classe turista, que molen més. Ahir a les set del matí vaif agafar el pont aeri cap a Madrid i pensava, que inocent, que repetiria l'experiència malaguenya i aniriía com un rei en primera.

De primeres, em fico a la cua dels listos i convençut, tota l'estona, que esmorzaría a l'avió. No em diuen res però em toca la fila 20. Vaig pensar: - Si que és gran l'àparell que tenen vint files de business!! Entro a l'avió i veig que està a tope, i que el meu lloc está casi casi al final de tot. Mi gozo en un pozo. Ni esmorzar, ni cafè, ni snaks, ni la hostessa demanant-me que podia fer per alleugerir-me el viatge.

El pitjor és que el vol anava ple fins a la bandera, tots amb corbata i malateta executiu. Manca dir que el primer amb malateta i corbata, el menda.

Dimecres 25 torno a la capital del regne. Em mentalitzo de tornar a viatjar en classe turística. Què passarà?

Continuarà en pròxims posts.....

Epidèmia OT

Diumenge 15 d'octubre de 2006. Finalitza el pont de quatre dies i faig un pas endavant per recordar que no hi ha nit que no acabem cantant quan sortim amb els amics a prendre unes copes. Els karaokes els hem provat però preferim el contacte directe amb el públic, és a dir, en els bars, d'una manera espontània i observar com respon la gent als nostres càntics.

També haig de dir que sóm majoritariament dos els que portem "la veu cantant", el Monsieur Gaspar i jo mateix, i el repertori és bastant extens però l'hauriem d'anar renovant perquè ja semblem les discoteques que sempre repeteixen, i pel mateix ordre, les cançons setmana rere setmana.

Per anar calentant motors començem amb els mítics "camareros". Un dels que més triomfa és el:

- Camarero! que?
- Camarero! que?
- Una de pam bimbo?
- Una de pam bimbo?
- "Seré tu amante pam bimbo, pam bimbo, corazón corazón malherido....".

( Els olés del respectable no els reprodueixo però es presuposen, jajaja).

Un cop trencat el gel començem amb les cançons italianes que tan bé domina l'àmic Gaspar. Amb poca veu però moltes ganes treu el Joselito que porta dins i repassa el cd de "Lo mejor de Italia" ( dècada seixanta-setanta-vuitanta). No pot faltar en un repàs a la canzione italiana la nostre amiga Rafaella Carra, altrament coneguda com a " Si fuera...". A tot això tenim el públic d'empeus, demanant que repetim algun dels èxits.

A la part final del "concert", amb l'ambient a tope, cantem peçes més modernes i variades, des del Canto del Loco, Sabina, Pereza, Calamaro, Los Rodriguez, fins que les cordes vocals diuen prou.

Tampoc ens van els grans espais, sóm gent modesta i preferim fer la gira pels bars més clàssics. Normalment la gent ens segueix, i poques vegades ens han convidat a abandonar "l'acadèmia". Me'n recordo d'un cop a l'Ovella Negre que un dels goriles ens va titllar de borratxos i de tenir mal gust, mentre ens acompanyava cap a la porta.

No sempre es pot triomfar però nosaltres ho intentem, i no deixarem de cantar.

Sorpresas te da la vida!

Ja ho deia no recordo quin grup quan cantava "sorpresas te da la vida, la vida te da sorpresas, ai ai". Doncs fa dos dies me'n va donar una a mi mateix: fer un viatge en avió en business class, o sigui, a tot comfort.

No es tractava d'un vol llarg, anava a Malaga, ni d'un Airbus enorme de dos pisos com el que acumula retards a l'entrega, sinó d'una "avioneta" Spanair, però anava en primera, que cullons! Tots d'executius agressius i jo allà clavat, amb els meus pantalonets de pinsa i la camisa per dins. Tampoc us penseu que m'he tornat boig i hagi decidit llençar els diners i viatjar en primera, però m'ho pagava la feina, així que aprofitem. Haig de reconèixer que es va comode, però no m'hi sentia del tot a gust. Deu ser per la falta de costúm. El vol a la ciutat andalusa dura poc més d'una hora però em va donar temps a berenar, agafaval'avió a les sis, i dur-me galetetes i snacks a la bossa per l'hotel.

Aquest dia deviem ser set persones en aquell espai, un per fila. Els seients són els mateixos que els de classe turista. La diferència rau en el servei. La de coses que em van passar pel cap quan la hostessa de vol em va dir:

- No dude en pedirme lo que quiera para hacer más placentero su vuelo!

Si, la fantasia que tenim tots quan viatjem en un avió a uns quants metres d'alçada també se'm va ocorrer però vaig preferir que em deixessin baixar de l'àparell i que no fos amb manilles. Com que de plaers carnals no en podia tenir vaig optar per ocupar dos seients, estirar bé les cames i mirar el cel; tot això engollint les pastetes i entrepà que donen.

A l'endemà tornava, a les set i mitja agafava el vol. Erem menys a la primera classe i una hostessa morena, realment maca, m'ho va tornar a dir: - Qué desea para hacer más placentero su viaje? De moment no els hi demano res però si m'acostumo a viatjar en primera i li poso morro pot ser que hi hagi marro a les alçades ( ja em faria gràcia ja).

Dimarts 17 vaig a Madrid en avió. El vol serà encara més curt, però que em dirà, i que li respondré a l'hostessa?

Catalunya is not Spain

Se n'han sortit amb la seva i l'espot promocional de la selecció catalana pel partit contra Euskadi d'aquest diumenge al Camp Nou ha estat retirat a instàncies de la jutgessa que instrueix el cas. Tant els hi molestava? No es podía entendre només com una estratègia de marketing per ser original, donar que parlar i atraure més gent a l'estadi? I després en acusen a nosaltres de ser provincianos, i de poble, però ja ho diuen que "quien pica, ajos come".

No obstant, ningú ens treu que diumenge es juga un partir, de pachanga sí, però no li treu morbo. Us imagineu que un dia fos oficial? Segur que uns quants polítics, del PP i PSOE, no sabrien on mirar i impugnarien fins i les talles dels mitjons, que no fessin pujar el rendiment, amb tal d'evitar que es jugués.

INDEPENDITZAR-SE

M'estic quedant sol. No entenc el que está passant però els meus companys de generació se'n van a viure sols, s'independitzen i emprenen el seu propi vol. I em fan una enveja...., sana, això si, però no deixa de ser enveja. Fa poc més d'un any eren pocs membres del meu cercle de coneguts o amistats que decidia i podia llogar-se un piset i pagar-se la mitjana de 600 euros que costen mensualment. A data d'avui, són la majoria els que ja han marxat de casa i els que no, estan buscant una ganga ( si existeixen!) de forma decidida.

A que espero jo? Amb el meu sou peladet peladet no puc pretendre viure sol, hauria de compartir amb un, i si m'apretes amb dos més, i clar la convivència a vegades no és tan fàcil. Estic pensant si em queda algun familiar o conegut que tingui un pis lliure i que respongui al BBB ( Bueno Bonito Barato), però crec que ja han estat assaltats per altres joves amb amb més decisió que jo mateix.

Una cosa tinc clara. El meu moment s'està apropant. És com quan les dones noten que se'ls fa tard per ser mares, doncs a mi em passa amb el fet i l'acció de anar-me'n de casa. Ja és el moment. Un parell de mesos o tres de calaix i començar a buscar des d'aquest mateix moment.

Però abans d'acabar aquestes línies.. ningú sap d'alguna ganga BBB? Que m'ho faci saber que m'hi llençaré de caps. Ja us explicaré com evoluciona la meva recerca de pis....

Mileuristes

Quants cops ens hauran dit ja que sóm la generació dels mileuristes? Deu fer un parell d'anys que és un concepte molt en voga i ja sería hora que cambiessim cap als milcincsentseuristes, per exemple. Molesta molt ja que amb mil euros, jo no hi arribo per poc, costa pensar en independitzar-te, i menys viure sol, viatjar, comprar-se una moto ( mare de deu quants projectes i que poc calaix que tinc!).

I les pujades salarials són de cent en cent, que no passem de nou cents o mil a mil tres cents, ni bojos! De què haurem de treballar per cobrar un sou digne? Que es considera un sou digne als preus que hi ha avui en dia?

Només pensar-hi em poso nerviós. Així que haurem de currar fort i que tinguem sort!