27 anys amb el meu tupé!

Han passat uns anyets des d'aquesta imatge i l'actualitat. Més o menys, la majoria del meu cos ha patit transformacions ( obviàment podem considerar que en alçada no he crescut gaire, però tanquem el parentesi...), excepte el meu cabell. Sempre he tingut com un remol·lí que em provoca un tupe cap el costat esquerra. Ja puc fer el que faci falta que allà apareix, tant si me'l deixo llarg com si em passo la màquina. És difícil però he aprés a conviure amb ell.

Per cert, aquest dimarts jura el càrrec el 128è President de la Generalitat de Catalunya. Es diu José Montilla ( podría donar dades bibliogràfiques però passo... és que m'he xupat el 30 Minuts dedicats a la seva persona). Comença una nova etapa i esperem que sigui una mica més plàcida que l'anterior tripartit. A partir d'ara ens hem d'acostumar a un nou president, que no tindrà el carisma de Jordi Pujol ni Pasqual Maragall. Haurem d'apendre a conviure amb ell i la seva forma de parlar, o poc parlar en aquest cas.

Durant 27 anys també he hagut de conviure amb el meu sentiment "periquito" ( repeteixo que ser de l'Espanyol no vol dir ser menys català, tot i que la gent no ho entèn. Ara que hi penso, dedicaré un post als ridiculs recurrents i a les extrevagancies del President Laporta que es postul·la com, tot i que ja no tan jove ni amb la mateixa figura, el JFK a la catalana ). Avui hem empatat contra el Betis de Don Manuel al mínut 94 amb un golet d'una jove promesa, Walter "el Rifle" Pandiani.

Per últim, i no per això menys important, aprendre a conviure en societat, ja sigui a la feina, amb els amics o amb la gent que vas coneixent. Hi ha gent que pot viure, molt o poc, en el seu petit món aillat però no és el meu cas. Jo necessito el contacte amb la gent, estar sol a vegades és necessari però, per mi, quant menys millor. A més, vull marxar de casa i amb els sous que es paguen avui en dia em sembla a mi que em tocarà compartir. La convivència, amb un o més companys, serà bàsica.

El carisma de Jordi Pujol

Divendres passat vaig anar a Manresa a cobrir un acte. Estava previt que hi assistis el Molt Honorable Jordi Pujol i que es quedés a dinar després del seu discurs. A causa de la formació del nou hemicicle al Parlament i de la mort de Joaquím Xicoy, expresident de la cambra catalana, la seva intervenció no va ser fins passades la una del migdía però va valer la pena.

Tot i, com ell mateix va dir, està retirat de la política de primera fila, encara parla com el president del seu país- Ho sent així i d'aquesta manera ho expressa. Pujol va començar el seu discurs disculpant-se pel títol de la seva ponència: " El funcionament d'un país", que ell mateix va admetre que era força presumptuós.

Jo no havía vist mai en Pujolet en persona, però és tal i com me l'imaginava. Quan van anunciar que entrava al Museu de la Tècnica de Manresa gairebé la majoria de les 400 persones que erem allà es van aixecar a aplaudir-lo. N'hi va haver un que quasi l'abraça. El Pujol se'l miraba com dient: Qué fas boig!

Va pujar a l'escenari improvisat amb un full i quatre notes. Va parlar durant una hora, posant exemples de la seva època al govern , i no va escamitar crítiques cap a l'acció del que va ser el seu executiu ni del tripartit. Un parell de vegades es va perdre i la gent va aplaudir. Com a bon polític que, encara, és domina la oratòria. Sap lo que la gent espera d'ell i els hi dona. La gent estava encantada, al principi jo també, però quan ja portava més d'una hora cascant i el que firma aquest blog estava a la capital del Bagès des de les vuit del matí, els assistens van començar a mirar el rellotge i comentar: Si que s'allarga l'avi, no?

No se sap com, Pujol va intuir aquest nerviosisme i va posar fil a l'agulla, sense deixar els seus exemples amb casos propers que ell havia viscut. Reconec que se'm va fer llarg però vaig quedar "fascinat" al veure el carisma que conserva aquest homenet, i dubto que sigui perquè els manresans siguin tots votants de CIU. T'agradaran més o menys les seves idees polítiques però Pujol sap de política lo que jo de dones, és a dir, un munt. Chapeau Honorable Pujol, l'esperem en properes reunions però amb intervencions més curtetes!

A ver que haces Alonso?

Fernando, ya has hecho bien fichando por Mc Claren? Correr corren pero no aguantan más de dos carreras seguidas y no se yo si volveras a ganar otro Mundial, como mínimo este año!

Tu sabrás, espero que mejor que nadie, si has elegido bien, y no te has dejado influir por tu circulo de aduladores que considero que te están haciendo más mal que bien. Supongo que tendrá importancia el salario que percibirás però... tio, que la estás cagando, sino mira al pobre Pedro Martínez de la Rosa.

Bueno Fernando, yo ya te he avisado... a ver que haces!

Jo també vull ser excel·lent

Dimecres va ser un dia especial per la familia. El meu pare, metge de professió, el van distingir amb el premi a l'Exce·lència Mèdica 2006. Ell, juntament amb 29 guardonats més, van rebre aquesta distinció del Col·legi de Metges de Barcelona després que els professionals de la Medicina d'alguns hospitals, centres de dia o facultats els proposessin i un jurat els examinava. Aquests set membres del Tribunal, també llicenciats en Medicina, consideraven si el candidat al guardó era apte i mereixedor de tal distinció. Vist lo vist, al meu pare no va tenir problemes per passar aquesta criba.

La cerimònia d'entrega d'aquest premi es va celebrar a la sala d'actes del Col·legi de Metges, al Passeig Bonanova. La sala era petita, o va quedar petita, pels 30 distinguits i el seus acompanyants. Un cop allà puc afirmar que la familia Viver era qui va moure més masses, entre familia directa, amics i companys de l'hospital o de la facultat que van voler estar amb ell en un dia tan especial. La veritat és que no se que debia sentir el meu progenitor, o els altres 29 premiats, però deu ser una sensació increïble que et consideren exce·lent en la teva feina i a proposta els teus companys.

De tot el que van dir o vam viure el vespre de dimecres 8 de novembre em quedo amb una idea que va deixar anar el president del Col·legi de Metges, Miquel Bruguera, i que després també va recollir la consellera de Sanitat en funcions, Marina Geli. Es considera excel·lent aquell professional que serveix de referent als seus companys i de mirall per les generacions que estan aprenent i pujen. Per lo que jo visc del dia a dia amb el Dr.Viver pare ( considerant que jo sóc el Dr. Viver fill però by he face), es mereixedor de tal distinció, i com a mostra tots els companys de servei del meu pare estaven allà amb ell, els de quan va entrar fa més de 20 anys i els actuals i, que voleu que us digui, això ha de molar.

A la sortida es va celebrar un petit soparet amb un pica a pica. Molta gent es va apropar a ma mare, ma germana o a mi mateix felicitant-nos per la part que ens tocava del premi. La meva resposta va ser: obviament gràcies però que el mèrit era seu, i que espero que sent el seu fill la genètica em fagi, en el seu dia i en el camp professional on acabi fent carrera, valedor de tal distinció.

Digueu-me gelòs però jo també vull ser EXCEL·LENT professional, i que em reconeguin com a tal. De totes maneres, moltes felicitats Doctor Viver!

La política catalana viu en un continuum Carnaval

Que consti que estic content amb la reedició del tripartit però aquest pacte tan ràpid, em sap greu donar-li la raó al candidat Kent de CIU, semblava pre-cuinat desde feia una temporada. Els resultats de les eleccions em deixen molts dubtes :

A que juguen els polítics?
D'aquí a tres anys haurem de tornar a votar?
Es comportarà ERC a l'exècutiu?
Aprendrà Montilla, el futur presindet, el català per parlar-lo de forma semi-correcta?
Què farà en Saura amb una macro-cartera com la que li ha caigut a sobre? L'arrosseguerà ? ( ho dic amb carinyo perquè el vaig votar fa tres anys i ho he tornat a fer).

And at least but not less, de què em disfrzaré l'any que ve? Obro un període de suggerències mentre el tripartit aconsegueix la majoria al Parlament i dona les primeres passes. Li donarem, entre tots i des de Madrid, els CENT dies de gràcia?

Masses dubtes i 4 anys per respondre'ls.....

Tripartit, el terror del PP ataca de nou

Tres anys després de la consecució del primer govern català d'esquerres i de progrès, i eleccions mediante, sembla ser que el reeditaran. El Pare Acebes està que treu espuma per la boca, de plaer clar, perquè es pensa que així recuperarà les claus de la Moncloa. Confesso que veure el Montilla de presi em dona una mica de yuyu però abans ell que en Mas. Ara espero que els d'Esquerra sapiguen estar al seu lloc i deixar-se de protagonisme i fer política "de i pel" país.
El temps diu que posa les coses al seu lloc, així que, de moment i per un xxxx determinat període de temps, tenen el meu vot de confiança.

Ens aproximem als 30

Avui sis de novembre de fa 27 anys va nèixer un vailet ros i bufó, no era fill de la vergè María, al que van posar de nom Francesc. El menda lerenda començava a donar guerra.

Tot i que ma mare no s'ho creu, per ella sempre seré el seu nen, m'estic fent un pequeño gran hombre, sense pel al pit.

Dissabte vam sortir a celebrar-ho i el protagonista, per una nit, era jo! Unes imatges valen més que mil paraules.

Los últimos de.... la clase, como mínimo

Estava ple de gom a gom! Però la gent a quina hora sopen?

Els dos Vivers, mare de dèu quina planta!

Com es pot observar la nit va tenir de tot i ho vam passar genial!

L'any que ve la farem encara més grossa que serem un any més grans. Els "Treinta" espereu-me que hi vaig de cap, fa baixada i no porto frens.

El Toro se'm casa

Fa dues setmanes vaig rebre una trucada que, tot i que l'esperava des de feia mesos, no va deixar de causar-me sorpresa.

Recordo que era diumenge a la tarda. Sona el telèfon ( Ring, ring, ja sabeu..) i era ell, el Sr. Juan Luís Serrano Toro, alías "Toro" pels amics i la policia del seu poble, Sant Llorenç Savall, just al peu de La Mola. Despenjo i ens saludem amb el nostre típic:

- Que hi és en Francesc? Qué se ponga! ( li agrada en Gila, com a mi). Ens fem les preguntes de cortesia ( com et va tot, la familia bé, les dones...) i em deixa anar:

- T'haig de dir una cosa. No fagis plans pel pont de decembre ja que el dia 8 vas de casament.

Cullons, em vaig quedar sense saber que dir, i mira que el grup d'Història de la UAB ja sabiem que es volien casar però encara sense data fixada. La veritat és que la vida tampoc li canviarà gaire ja que fa uns dos anys que viu amb la seva novia, una mossa alemana que respón al nom de Misha ( Michaela en llengua germànica).

Recapitulem. Amb el Toro deu fer uns set o vuit anys que ens coneixem. Vam estudiar junts a Bellaterra i ens vam fer molt amics compartint un Erasmus a Trieste. Els dos mano a mano. Ens van passar de tots colors, i sort d'ell en moltes ocasions que em treia de situacions peludes o em feia reflexionar sobre el meu comportament ( els Erasmus ja se sap que és una mica el "living la vida loca").

A més, per casualitats de la vida, va conèixer la que serà la seva dona durant un Carnaval a Roses, on ella vivia abans de traslladar-se al seu poble al Vallès. Aixi que, en part, em semblo com Cupido ( eii Toro que les fleches que us vaig llançar són de Huelva, i espero que me les tornis pel teu casament amb alguna noia soltera, catalana i neta com ens agradava dir!!).

Del grup de la facultat, el Toro serà el primer que faci el pas cap a la vicaria però com ell em repeteix, després el seguirem tots. No m'extranyaría que d'aquí poquet em torni a trucar per dir-me que un petit Juanito està de camí, ja que la Misha intueixo que en té ganes. Ja veurem que passa, de moment són meres especulacions com els possibles pactes socio-convergents després de les "ereccions" de l'1 de novembre.

No obstant, que passi el que hagi de passar i que tinguin molta sort. Ahh, Toro ens estem fent grans i decisions com les teves ens ho fan palès.

Figueras, Gorina i Viver

-Endevina Gorina,quina pel·lícula va anar a veure ahir en Viver? Sí senyor, després d'un parell de mesos de la seva estrena i de molt repetir que l'aniria a veure, ahir vaig gaudir amb SALVADOR.

Tal i com indica el títol, l'idea inicial era fer una crítica cinematogràfica a l'estil de Mr. Belvedere o el freaki Àlex Gorina, però no he vist tants films com per tirar-me a la piscina sense flotador. En general diré que la pel·lícula està força bé, llàstima d'algunes pinzellades que em va apuntar el meu amic Enric, com que la pronunciació de Daniel Brühl en el paper principal ( prou merit li reconec quan em sembla recordar que va gairebé aprendre el català per fer SALVADOR ) o la d'actors espanyols com la Watling o l'advocat Ulloa feia en alguns moments mal d'orella.

Si passem de llarg d'aquestes petites xorrades, considero que Manuel Huerga consegueix plasmar molt les sensacions, els moments, en especial el de l'última nit. Se't quedava el cor un xic encongit, i els ulls del Daniel Brühl al final del film expressaven a la perfecció l'angoixa, el patiment, la tristesssa.

Poc o molt tots hem sentit a parlar de l'història de Salvador Puig Antich, del seu trist devenir, i d'aquí el morbo que tenia de veure-la. Tenia la curiositat de saber si seria el típic documental sobre la seva vida, amb les mateixes imatges que hem vist mil vegades, però aquest cop no. SALVADOR és un film de sensacions i emocions que van creixent. La relació entre el condemnat i el funcionari que l'acompanya a sol i sombra ( una metàfora fàcil, ho sé), entre l'advocat i en Salvador, les germanes, el pare que resta inmutable. En aquest sentit trobo que la pel·lícula retrata perfectament com devien ser aquells mesos, dies i els últims instants... ( sobretot quan en SALVADOR veu el garrote vil i exclama: - Quina putada! i poc després el justicier diu: - Aligeren que es para hoy!). Simplement tremendo, aquest actor, sempre amb l'escuradents a la boca, tindrà un Goya fixe.

La crítica més seriosa que la fagin els que en saben, i els que cobren per això, que a mi no me'n donarien ni les gràcies. Tot vostre Figueras i Gorina, que en Viver ja l'ha clavat!

POCA PESCA

Aquest estiu ha fet sis anys que els meus pares van complir un dels seus somnis: comprar-se un barco. Matitzem-ho una mica, el somni propiament era del meu pare, que ha navegat des de petit, però ma mare, que és de la muntanya i el mar com que ni fu ni fa, el va recolzar i li va deixar uns dinerets que li van tocar en herència al morir la seva mare.

Pensant-hi fredament, aquets trastos costen un ull de la cara. Toques a bastant més d'un milió de pessetes de les àntigues per metre quadrat. És un mini mini pis que navega pel mar. No tot han sigut flors i violes perquè el meu pare la vol per pescar i nosaltres per "barquejar". Com que no ens agrada discutir i sóm majoria, doncs decidim anar a banyar, i aíxi fem tots els estius. Ens reunim dos o tres barques i dinem en una caleta. La sensació de relàx és absoluta però si fa solete et quedas gamba gamba.

Abans m'agradava anar de tant en tant a la platja, els motius són obvis perquè els ulls no descansen ni un moment, però "ya me estoy quitando". Ahh, el barco es diu POCA PESCA en honor a uns premis que guanyava el meu pare de petit/jove on triumfava qui pescava més. Tot i així, els premis es deien POCA PESCA.

Ja té sis anys, però la Beneteau Antares 7.10 està com nova ( amb lo que costa com per canviar-la cada poc com el cotxe...). Us deixo que arriba una onada i sinò agafo el timó amb dos mans mullará la tripulació.

Dia 0 de la Era Post-Maragall

Aprofitant la diada de Tots Sants, el molt Honorable President Pasqual Maragall va convocar unes eleccions al Parlament de Catalunya. Forçat per diverses circumstàncies, que crec que tothom ha sentit hipotesis en algún mitjà, ell no s'hi ha presentat. Reconec que s'hi hagués sigut el candidat del PSC el meu vot era per ell, però al no presentar-s'hi doncs l'hi he fet confiança, que diuen uns, a un altre presidenciable.

Ara que hi penso he votat com qui desflora una margarita. Quan m'he quedat sense petals, pels motius que sigui, és quan he vist la llum que portarà al Palau de la Generalitat, i mira que està fosc ehh, tot i les obres d'emblanquiment que hi han fet. Suposo que hi deu haver de tot entre l'electorat però cada vegada que vaig a uns comicis considero que el meu vot és decisiu, com a mínim perquè no hi hagi majoria absoluta de cap partit.

Un fet curiós. He anat a votar cap a les 12 del migdia, i he tingut "l'honor" de ser el votant número 100 de la taula que tenía assignada. El president de la taula m'ha fet la brometa de que aquest honor representava que als propers comicis sería jo el president. He rigut per cortesía però amb poques ganes, perquè no hem fería un pel de gràcia.

Jo ja he exercit el meu deure de ciutadà en democràcia. Ara toca esperar els resultat, però desitjant que no guanyin ni el Carod, ni en Piquè ni en Mas. Qui vull que sigui el successor de Pasqual Maragall "el Breu"?? Us ho he posat bastant fàcil.

Guanyi qui guanyi el críticarem, així que VISCA CATALUNYA!