viernes, septiembre 08, 2006



M'estic fent gran

Aquest matí i com vinc fent durants 26 anys de la meva vida. Alto les seques!! Potser exagero que els primers set anys o vuit no crec que ho fes!

Reemprenc... doncs m'he aixecat i el primer que he fet és mirar-me al mirall del bany. No és només per una questió hedonista sinó que és costúm a Cal Viver. Un cop allà m'he vist diferent, amb més pels a la cara, tot i que no sóc gaire pelut, i he notat com els anys hem començen a pesar en les meves faccions, i ja no diguem en els comportaments. Hauré madurat? Però si encara no m'ha sortit el queixal del seny!! Hem diuen que existeix però jo fins que no el patexi no m'ho creuré.

A lo que ibamos que estoy muy disperso. Recapitulem. 26 anys. Feina amb contracte indefinit amb sou mediocre desde fa dues setmanes. Visc a casa dels meus pares sin atisbo de cambio cercano. No tinc fills, que se sapiga. De parelles no en parlem que amb les dones sóc un pel desastre ( en parlarem per sobre en un proper blog). Cap on estic dirigint la meva vida? Treballar treballar i treballar us puc assegurar que no ja que una de les prioritats de la meva vida és tenir temps per mi i la gent que m'envolta, que m'aguanten i aguanto.

Espero que aquestes reflexions siguin fruit d'una nit que m'ha costat conciliar el son però ja es porten repetint des de fa un temps. El meu rellotge biològic fa tic tac, ja que en el meu subsonscient conscient pensava que em casaria abans dels 30 i ja tindria un petit Cisco a qui transmetre el meu coneixement i els meus gustos combinant colors i les ratlles amb els quadrats ( des d'aquí una abraçada als meus assessors d'imatge que no deixen que surti de casa fet un cafre). Accepto consells vitals de com millorar aquesta situació. Ahh, donar esperma ho descartem que m'han de treure sang i em fa yuyu.

On també noto l'edat i el pas dels anys és en la resistència física. Com pot ser que hagi perdut tan de fuel? Els meus amics en conya, però m'ho deixen caure, diuen que estic fluix i potser tenen raó. Abans era extrany veurem els caps de setmana a casa abans de les 5 de la matinada i ara em costa aguantar. Ohh, i l'endemà és mortal? Mal de cap, cames, mal humor, i això que quan erem més joves empalmàvem tres o quatre dies seguits de festa. Ja no sóm els que erem.

Que vull dir amb tot això? Doncs que per molt que ho negui o en dongui l'esquena, els anys han fet de mi un petit home, dic petit perquè d'alçada no han estat molt generosos, crític, torracullons i que camina en pas ferm, quasi sempre, cap a la treintena. Que es preparin les farmacies del barri que els Valiums, les Viagres i els antidepressius aniran que volaran!

Per acabar deixo una foto perquè veieu com pesen els anys. Les paraules sobren.

2 comentarios:

Blogger laieta ha dicho...

Pero i l'experiencia que t'aporta el pas del temps , no la tens en compte ?

1:59 p. m.  
Blogger Cisco ha dicho...

Ja ho diuen que l'experiència és un grau però en aquest cas no sé jo que dir-te. Crec que com més gran més ignorant, saps més coses però encara dubtes més.

Salut!

5:00 p. m.  

Publicar un comentario

Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]

<< Página principal