Em diuen Doctor

Ja fa uns quants anys en un programa de la ràdio de Castellar del Vallès va nèixer un sobrenom que m'acompanya fins el dia d'avui. Doctor. Per raons que desconec per gran part dels meus amics, he deixat de ser el Francesc, el Viver, el Cisco, el Paco per anomenar-me Doctor. La cosa té guasa perquè el meu pare si que és Doctor titul·lat en Medicina i la brometa no li fa cap mena de gràcia.

Us preguntareu, però Doctor de què? Doncs inicialment era, i donat el meu poc èxit amb les dones, Doctor de l'amor, que no fer per conquistar una dona. Va ser d'aquesta manera que vaig fer el meu debut radiofònic, amb uns entrepans i unes birres a l'estudi. Ignoro si algun ens escoltava, que va a ser que no, però demano disculpes a posteriori pel gran nombre de bestieses que vam deixar anar en pocs minuts. Veient que de Doctor de l'amor no tenia cap mena de futur, me'n vaig anar d'Erasmus a Trieste a acabar la carrera d'Història. Allà hi ha la tradició de cantar quan et llicencies i vaig passar a ser il Dottore ( rés a veure amb Valentino Rossi, tot i que m'agradaria tenir el compte bancari els mateixos ceros que hi té ell).

Com feia la cançó?? Dottore dottore, dottore dil buco dil cul, va fan cul va fan cul !! i et fotien unes collejes que et deixaven sense idees una bona estona, en el meu cas fins a la data. Així que vuit mesos desprès torno tan feliç a Catalunya convertit en Il Dottore. D'allà vaig passar a ser el Doctor de la vida, suposadament perquè sabia de tot. Més d'un problema m'ha portat això. Una vegada, en un bar d'Ampuriabrava estavem amb unes noies d'Olot i semblava que tot anava bé, fins que em pregunten.

- Nano, però perquè Doctor? ( aquesta pregunta me l'han fet puff, puff, moltes vegades). Jo tot xulo contesto arrogant, perquè se de tot. Mala hora per contestar això. Elles, que semblaven interessades però al final rés de rés, em deixen anar:

- Tu que saps de tot i has treballat al programa Tot és possible, perquè tanquem els ulls quan esturnudem? La demanda tenia miga. Jo a quadros i vaig intentar sortir per la tangent d'una manera elegant però sense convençer ni a mi mateix. La seva última frase i que encara retrona dins meu va ser:

- Vaya merda de Doctor!! Quin mal em va fer aquesta afirmació per una persona tan dúctil com jo, que al final s'havia cregut el seu propi paper. Des d'aquell dia, segueixo sent el Doctor, em segueixen preguntant perquè i jo només els hi dic que m'ho diuen perquè sí, que els hi fa pal dir-me pel meu nom i que anomenar-me pel cognom ja no es porta.