domingo, diciembre 31, 2006



Ciao ciao 2006

Ja casi estem acabant l'any 2006 i arriba el moment de fer les reflexions pròpies d'un demagog com sóc jo. Personalment l'any no ha ha estat del tot dolent. Llàstima dels tres mesos que vaig estar sense feina i que fan que gairebé em quedi sense dits (d'ungles ja no me'n quedaven). El 2007 arriba amb les promeses de sempre: m'apuntaré al gimnàs, deixaré els vicis que arrossego, seré més responsable i estalviaré. Desconec quants en compliré però una cosa està clara; aquest any que començarà d'aqui a unes hores em depararà la independència de casa de mons pares, que ja va sent hora (que tenemos una edad!!!). Ja m'hi he anat posant (a veure pisos em refereixo, i espero que en uns mesos trobi el més adequat tant per tamany, estat i preu del lloguer).

Acabem el 2006 tal i com va ser els anys anterios, leáse SOLTER. En tema de dones no ha estat la campanya més fructífera ni molt menys. Com vinc comentant últimament sembla que estigui perdent CESC-APPEAL (aquest acudit és meu). D'altra banda, els colegues es junten, es casen i anuncien que seran pares (que fuerte, que fuerte Toro-ens vas deixar amb un pam de nas). A l'agost tindrem una nova incorporació al grup de Història de la UAB i de ben segur ens canviarà les prioritats ( "allò de alcohol alcohol alcohol, hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual" s'acabarà ja que haurem de donar exemple a una criatura).

D'una cosa n'estic content d'aquest any que tanca les portes. Sí senyor, del neixament d'aquest blog. De la mà del blog del meu amic Oriol Burgada em vaig introduir a la blogsfera de Mataró. Al principi n'era crític, pensava quina tonteria això d'escriure una especie de diari a Internet, però poc a poc em va anar enganxant. Amb major o menor periodicitat, amb més o menys gràcia m'he anat despullant davant dels meus lectors, que ara com ara deuen pensar que no estic del tot cuit. Potser no és un blog convencional, sobretot per la temàtica, però és el meu i el sento com un nen que ja no gateja i comença a caminar amb pas ferm.

També estic content perquè durant aquest any he practicat esport. Un dia a la setmana he jugat a squash amb mon cosí, amb un balanç de victories a favor meu abrumant. Des d'aquí vull agrair al Cristian lo ve que encaixa les derrotes i que no vulgui deixar de jugar. El 2007 no et donaré peixet i et penso deixar en blanc més d'un partit.

El món que ens envolta també ha canviat molt durant aquests últims 365 dies. A Catalunya hem renovat el tripartit, tenim un president que es diu José, el govern espanyol ha intentat, de moment sense éxit, una treva amb ETA, han afussellat Sadam Husseïn, Bush segueix sent Bush, l'Espanyol ha guanyat la Copa del Rei i gairebé baixa a segona ( Sanchez Llibre marxa d'una santa vegada, fes el favor!!), els preus de les vivendes segueixen pujant, la violència domèstica no cessa i el PP tira cada dia més cap a la dreta i el centre li queda lontano lontano. En definitiva, si que n'han passat coses aquest any, sí!

Espero que el 2007 les coses millorin, o com a mínim no empitjorin, i estiguem tots per comentar-les i compartir-les.

FELIZ ANY NOU A TOTS (ja el 2007 com passa el temps, i la Sagrada Familia sense acabar i l'AVE que no arriba).

domingo, diciembre 24, 2006



Laieta

Aquesta noia en qüestió és la meva germana. Des de que va nèixer aquest blog que em comenta sovint quan li dedicaré un post. Sempre li dic que aviat però mai m'hi he posat fins el dia d'avui.

Com podeu observar i comprovar som com dos gotes d'aigua, llàstima que ella és un any i pico més gran que jo. La gent ja ens ho diu. De veritat sou germans?? si us fixeu em tret el nas de la mare i les orelles són Viver ( tenim el sentit de l'oïda molt afinat).

De petits, suposo que com tots els germans, ens barallavem a tota hora per qualsevol cosa, i sempre sortia perdent el germà petit.

El punt d'inflexió en la notra relació va ser quan ella va repetir COU. El destí va voler que coincidissim al mateix col·legi i gairebé a la mateixa classe ( recordes Laia lo ràpid que vas demanar el canvi de grup quan vas veure que compartim aula, jajaja?). Des d'aleshores ens portem de conya, sense excloure alguna que altre baralla però que arreglem als pocs minuts. Molts cop sortim de festa plegats, tot i que ella diu que balla la considerem la reina dels sofas de la discoteca. Per exemple, amb el grup d'amics de Roses, la Laia és la germana de tots, la Laieta, la Laia Viver, i tot i que l'absència de dones a moltes noies li farien vergonya, ella està encantada perquè sap que la tractem a cos de reina. Lo que no ha aconseguit mai és que anem als bars o discoteques que li agradaven, perquè serà??

Des del mes d'abril viu soleta en un pis amb el seu company. Pensava que se'm faria més dur, ja que sovint preniem cafè a la cantonada de casa, ens acompanyàvem de compres (sobretot ella a mi perquè sap que tinc un gust "diferent" i combino poc), i petites coses que es troben a faltar però ja vola sola i està contenta. De tant en tant, amb el morro que em caracteriza, m'autoconvido a dinar a casa seva i així li obligo a cuinar ( té la fama merescuda de ser una xef mediocre, jaja). De pas aprofitem i xerrem que sinó per telèfon és més fred.

Laieta, ja et queixarás que t'he dedicat un post a tu soleta. Només dues coses per acabar: espero que aprenguis a fer croquetes de cigrons i una petició compartida pel grup de Roses i Barcelona:

- Quant ens presentaras amigues solteres?? jajaja ( et sona aquesta frase??).

lunes, diciembre 18, 2006

Bond, James Bond...ahora rubio

Después de posponerlo durante casi tres semanas, ayer fuimos al cine a ver la última película de la zaga James Bond, "Casino Royale". Primer de todo, quiero decir que soy fiel seguidor de este mítico personaje creado por Ian Flemming, y que los gadgets que salen en sus films me deslumbran ( soy plenamente que se trata de ficción pero... a quien no le gustaría ese pedazo de Aston Martin, uff, que cochazo).

El lugar elegido fue los cines Bosque en el barrio de Gràcia. Seis y media de la tarde. Mi acompañante debía ser, a pesar de su inpuntualidad, Enric Tomàs. La sesión no estaba elegida al azahar pues a esa misma hora jugaba mi equipo contra el Real Madrid e, intuyendo que perderíamos, preferí no verlo. Compramos la entrada y nos tocó la fila 3. Estabamos tan cerca que casi podíamos tocar al nuevo James Bond, el actor Daniel Craig, y sentir cerca el aliento de las mujeres que caían rendidas a sus pies ( es de las películas de 007 que se acuesta con menos mujeres, según mis recuerdos).

Enric compra palomitas. Yo digo que no tomaré, aunque después le cogí unas cuantas. Entramos a la sala. Salimos dos horas y media después pensando que es una buena película pero que le sobra bien bien casi una hora. De acción va sobrada, puñetazos, muertos, sangre, paradas cardíacas, de todo. Por lo que yo sabia, Casino Royale debía ser cuando James Bond es ascendido a agente doble OO y se vuelve frío y calculador, a la vez que amante de las mujeres, a poder ser casadas. Más o menos de eso va el film.

Otra de las diferencias que comprobe respecto a las que protagonizó Pierce Brosnan, es que el nuevo Bond es más chulito, menos irónico, elegante y mucho más payaso. Lo que antes era un comentario ironico, ahora se convierte en burla. A pesar de todo, valió la pena ir pero aconsejaría que de cara a la próxima edición la hagan más más corta. Oido cocina??

sábado, diciembre 16, 2006

Mama quiero ser taxista!!!

Hace ya algún tiempo que me rondaba por la cabeza escribir sobre un colectivo que me parece bastante interesante: los taxistas. Últimanente mi trabajo me ha llevado a viajar y a unir lazos con estos personajes (los llamo así con todo el respeto y cariño porque hay cada pieza que te quedas helado), así que me parecía interesante profundirzar en la medida de lo posible sobre su trabajo, su pensamiento y su ley víal ( por llamarlo de alguna manera ya que no existe para ellos).

Aunque parezca contradictorio, los taxistas más desagradables me los he encontrado en Madrid saliendo de la nueva Terminal T4. Llego yo con mi simpatía habitual, mi corbata y mi bolsa (que haría las funciones de maletín) y les indico que me lleven al punto de destino. De forma rápida, debe ser por mi acento Montilla, detectan que vengo del reino del caos, del Tripartit y de la Ciudad sin ley. A pesar de que, como decimos en mi tierra "han de tenir els cullons pelats" de llevar clientes catalanes, fruñen el ceño cuando me oyen. Para romper el hielo, tal y como hacemos con algunos vecinos en los ascensores, les pregunto por el tiempo, el tráfico y temas superfíciales porque si sale el tema de la política "cagada habemus".

Recuerdo un día que tenía que ir a Ifema, y como era la segunda vez que iba conocía cual era el camino más veloz. Ni corto ni perezoso, lo saludo, hablamos de la lluvía (que no la dorada) y le pregunto si no le importaría ir por el peaje. Considero que no fui tan osado pero su respuesta no dejaba un apice de duda. Le parecí impertinente. Estabamos hablando animandamente y cuando le dije el camino se le cambió el rostro y pam, no me dijirió más la palabra ni para despedirse. Sobre decir que me quede estupefacto, pero como también decimos en mi territorio "qui paga mana", así que me quede bastante tranquilo.

Otro ejemplo. Nos trasladamos a la capital del Turía donde los catalanes tampoco es que seamos recibidos con los brazos abiertos. Eran casi las onze de la noche. Salgo de un acto en el Palacio de Congresos (que maco, que maco!!) y derrotado por la pesadez del evento me dirijo al hotel. Busco durante 10 minutos y no encuentro ningún vehículo SP con luz verde. Sin saber el rumbo echo a andar ( caminante no hay camino que se hace camino al andar). De repente se obra un milagro y aparece un taxi que se dirije hacia mi con paso firme y decidido. Levanto el brazo y se para. Me pregunta donde voy ( aclaro que iba cerca de la Plaza del Ayuntamiento donde se reunen todos en las Fiestas de San José) ya que era su última carrera y quería ir a cenar. Me ve cara de buena gente y me dice:

-Enga sube chaval!

Empezamos a hablar y mi acento vuelve a delatar mi procedencia. A eso que me lanza la primera puya.

-Tu eres catalán no? Afirmativo-contesto yo! Y luego me dice: -Allí hablais castellano? Claro le digo, por ejemplo en mi casa lo hablamos ya que mi madre es castellano hablante. No contento con eso me suelta:

-Los papeles oficiales llegan todos en catalán? Viendo por donde iban los tiros, le contesto que si provienen de la Generalitat de Cataluña digamos que obviamente si. En ese momento se frega las manos y me dice que si a él le llegará cualquier papel, demanda, o factura en valenciano o catalán que se negaría a pagarlo porque no le representa. No se puede imponer una lengua me dice, y eso es culpa de la democracia. Que peso se debía quitar de encima el pajaro. Decido no entrar al trapo y desvio el tema hacia el precio de la vivienda. El taxista, que andaba guerrero, me suelta que la subida de los precios le recuerda a antes de la guerra civil cuando la sociedad se dividia en ricos y pobres, sin clase media y que esto acabaría mal. Por suerte, a lo lejos veo mi hotel, me cobra y nos despedimos. Sino fuera porque estaba de servicio me hubiera tomado un lingotazo para olvidar sus comentarios. Vaya tela de taxista, y seguro que como él piensan muchos valencianos!

A la vuelta de Valencia cojo el avión. Veinte minutos de viaje en primera clase y llegamos. Al llegar pillo un taxi destino para mi casa. El taxista es colega. Fisioterapeuta pero por los avatares de la vida se gana mejor el pan de cada día llevando gente. Hablamos de todo un poco, el tiempo (estaba lloviendo), mi trabajo, su trabajo, sus viajes, su pareja, su hijo, el fútbol. Parece como si nos conocieramos de toda la vida pero no era así. El chaval no tiene un pelo de tonto, habla mucho pero sabe escuchar. Cuando llegamos a mi casa nos despedimos y me dice : un placer coincidir con gente como tu! A eso-sin decirselo-pienso: - Con que clase de gente debe tratar cada día??

De la forma de conducir de los taxistas obvia decir que son los reyes de la calzada, tienen carril propio compartido con el bús pero se cambian cuando les viene en real gana, y pobre del que no se aparte que recibe un bocinazo y unos espavientos dignos de un campo de fútbol. Por lo que a mi vista alcanza, la mayoría se han instalado GPS's pero depende de la hora te siguen llevando por los caminos que mejor les convengan para aumentar su caché. En definitiva, un "submundo esto del taxisimo".

Ahh, para otro día dejo las dístintas tipologias de taxis y como evoluciona sus interiores, desde los auntenticos muebles con 4 ruedas a los maxi tunnings, pero eso lo dejamos para otra ocasión! Sólo un último consejo: no dejen de interactuar con los taxistas, para bien o para mal!


lunes, diciembre 11, 2006

Dia 3

Fa just tres dies que el Toro i la Misha s'han casat ( contant que es van casar divendres al migdia). No fa ni una setmana que vam anar de comiat de solter per celebrar que el Juanito se'ns casava. I ala, en poc menys de dues setmanes., i una suculenta pasta mediante, ja estan casats. No dic res de viure junts perquè ja hi vivien ( en pecado que deien aquells, que fuerte, que fuerte!!!).

Per problemes logistics, que espero solventar en breu, no puc acompanyar aquestes línies amb un suport fotogràfic ( em comprometo a insertar-les quan m'hagi acabat de barellar amb el dispositiu USB i aconsegueixi que el pc me' l reconegui).

Del comiat poc a dir. El vam disfraçar d'escocès ( es va negar a seguir el ritús i anar sense roba interior) i es va passejar per Barcelona fent una mica l'animal. Llàstima que ja no és el que era i a les dues del matí enfilava cap al seu poble amb un estat més aviat precari. Les aventures que vam viure entre mig queden entre els que hi erem ( pacte de guardar silenci, recordeu!!).



Del casament puc dir que només van fallar les 4 gotes que van caure en moments esporàdics, tota la resta fantàstic, de conya. És de les poques bodes que no em quedo amb gana, només dic això, i amb una qualitat excel·lent ( el meu llamantol era tan fresc que corria pel plat...). Per extrany que sembli no em van donar els ninotets dels nuvis ni el ram ( serà perque no sóc dona? serà perque no tinc parella? serà serà moltes coses però si que em van fer testimoni a l'església per part del grup d'Història de la UAB ( això no m'ho treuen).



Després bailoteos, copichuelas i passant les hores disfrutant com gamberros. Reconcec que anava un xic alegre ma non troppo. A les 4 del matí ( obro parentesi per dir que es casaven a dos quarts d'una del migdia-tanco parentesi), enfilavem cap a l'Hotel Pere III, centre d'operacions de tots aquells que no podiem/voliem/desitjavem trobar-nos els mossos a la carretera).

A l'endemà, ens aixequem, pim pam pim pam. Coca-cola per fer baixar les copes de la nit anterior i un entrepà per fer coixí. Erem deu persones. Una d'elles salta i diu:

-Perquè no anem a Montserrat?

Moments de silenci, mirades, indecisió fins que jo, qui sinó, m'aixeco hi dic que si. Em feia gràcia, no coneixia Montserrat ( no hi tornaré fins d'aquií deu anys o l'Espanyol faci una ofrena per alguna Copa). Fred el que és fred en feia molt allà dalt. L'americana del casament m'abrigava poc i els tacons i les sabates de vestir no eren gaire comodes.




Qui ens ho havia de dir que acabariem veient la Moreneta ( no ho vam fer pq hi havia una cua de Cal Dèu). !!
A tot això. el Toro i la Misha ja portaven un dia casats. Si no em fallen els càlculs avui en portaran tres. No vull dir res, però em faran Tito Paco en menos que canta un gallo, sinó ja veureu. Però mentre no arriba la criatura disfruteu i disfruteu.

Molta sort i felicitats!!!