@love.com

Confesso que el capítol d'ahir d'Anatomia de Grey em va inspirar un post. Un dels personatges de la sèrie, que també sortia a Prison Break, parlava de la facilitat d'establir relacions i contactes per Internet i lo difícil que se li feia fer-ho amb una persona cara a cara.

Si t'atures a pensar-hi segur que coneixes gent que ha estat o està enganxanda a pàgines de contactes o xats per conèixer gent. Faré un pas endavant i reconeixeré que jo ho he fet, i en algun moment d'avorriment, ho segueixo fent.

El tòpic, n'hi ha sobre tots els temes, diu que la tipologia dels que xatejen són persones freakies, tímides, reprimides o que no tenen gaire sort quan surten de caça a la nit. Hi deu haver de tot, però amb el boom d'Internet s'ha generalitzat el món dels usuaris d'aquests serveis.

No em deixa d'estranyar que hi ha molta gent que fa servir els xats a la feina i durant el seu horari laboral. Jo que no m'atreveixo ni a obrir el meu messenger on tinc els amics!! Potser sóc massa legal.

Com tot a la vida, no es pot generalitzar, però molt dels "xateros" no es presenten tal i com són, ja sigui les imatges, personalitat o directament perquè menteixen sense pietat sobre la seva vida.

Poca gent acaba trobant veritables amics o, no diguem, parella per aquestes vies. De tant en tant surt gent que diu que lliguen per Internet i que concerten una trobada i arriben on arriben, però...

Jo quan ho he fet o ho faig és, amb el meu esperit de periodista crític amb la societat, passar l'estona, riure i comprovar que, només pels noms, hi ha penya que no hi toca gaire. I ja si intentes establir una conversa te n'adones que, si pensaves que tu no estaves centrat, hi ha gent pitjor i t'estalvies la teràpia del psicòleg.

En definitiva, per conèixer gent i saber realment com són no hi ha res millor que el món real. Corres el risc que et rebutgin o t'enviïn a pastar fang però t'ho passes realment bé.

Deixo una cançoneta del grup "Tam tam go" que parla sobre el tema de les relacions per Internet.

En portada

No viene a ser la tónica habitual de este blog pero nos pondremos serios a raíz de una noticia que ha aparecido esta semana. España es el país donde se consume más cocaína, superando a Estados Unidos, hasta ese momento líder en esta infame estadística.

Todos los diarios, televisiones y tertulias radiofónicas iban llenas sobre este tema. Expertos y "tertulianos" discutieron sobre los datos publicados y analizaban las posibles causas y como puedo evolucionar el consumo de estas "sustancias" o productos químicos.

El informe de la ONU abarca a ciudadanos de entre 15 y 64 años y denuncia que uno de cada cinco consumidores de cocaína en Europa es español. El tema no es para tomárselo a broma.

Todos, poco o mucho, hemos tomado algún porrillo de cannabis o marihuana, cuyo exceso también puedo tener consecuencias neuronales en un futuro, pero el consumo excesivo y masivo de cocaína entraña muchos más peligros.

Queda patente, datos en mano, que el consumo de esta droga se ha popularizado ( no creo que su precio haya bajado), y recuerdo que décadas atrás se asociaba sólo a yuppies y ejecutivos. En una fiesta de gente bien no podían faltar unas rayitas, o ejecutivos agresivos que las utilizaban para trabajar con mayor frenesí e intensidad.

Hoy en día, con una cartera medianamente llena, cualquiera puede ser consumidor. Sólo hace falta acercar-te a tu "distribuidor de confianza" ( o camello) y ya la tienes entre tus manos ( o en tu cartera con tu DNI para preparar-la a tu gusto).

Me preocupa que la gente adolescente cambie los porrillos "inofensivos", los de la risa, por el consumo prematuro de una droga, en mi modesta opinión, más dura y adictiva. Los que la han probado comentan que engancha porque te deja unas sensaciones de subidón y de que el cuerpo no se cansa. Puedes beber como un cosaco y la noche se te hace corta (dependiendo de las rayas que tomes, las fiestas pueden durar hasta días).

No se como ni quien debe encargarse pero deberíamos impulsar una campaña de concienciación para frenar y disminuir el consumo popular de la cocaína porque ya me veo que sino en un futuro la mitad de la población estará "pa alla y muy colgada".

Enveja sana o no tan sana

Hi ha gent que té sort a la seva vida professional! Em refereixo al Sr. Miquel Calçada Olivera, alias Mikimoto, que fa tres temporades es dedica a viatjat per tot el món buscant a catalans que visquin a diversos països. El programa "Afers Exteriors" deu ser el somni de tot periodista o persona a qui li agradi viatjar, i a més, et paguen per fer això.

Cada dimarts miro el programa, se'm cau la baba i penso el que donaria per treballar en un programa com aquest, ja fos de presentador, productor, cambrer o eixugador de suor. No porto la llista de països que ha visitat però en tres anys en deu portar un munt, i alguns d'ells, molts, no hi pondré anar sinó em toca la loteria.

A més, el segell Mikimoto es nota a tot el programa, ja sigui per comentaris, enfocs de camera o gestos, i es nota que està disfrutant.

No obstant això, és un programa entretingut, coneixes la ciutat o els llocs que visita i fa que et piqui la curiositat.

Amb la mateixa temàtica, Javier Sardà, ex Senyor Casamajor i ex Crònicas Marcianas, va inaugurar fa dos mesos un programa "Dutifrí" on busca espanyols allen de los mares. Personalment, l'he vist quatre o cinc dies, no m'agrada gens, Poc original i ens mostra un Sardà massa catxondo, irrespectuós amb les cultures que visita i amb poca o nul·la gràcia.

No he treballat amb cap dels dos periodistes, però vist lo vist, i programa per programa, segur que escolliria el del Mikimoto!

Potser quan sigui un periodista conegut i amb catxé m'ofereixen presentar-ne un i pugui voltar pel món, però "va a ser que no".

Érase una vez un hombre a su radio pegado

No recordo quants anys fa que no em compro un CD o un K-7, però ha plogut molt des de l´últim cop. La culpa no és de les noves tecnologies que et permeten descarregar-te música "by the face" sinó perquè prefereixo escoltar la ràdio.

Qui em coneix sap que em passo gairebé la meitat del dia amb els cascos penjats i escoltant algun programa o simplement música variada (léase Cadena 40 o Tele Taxi).

M'aixeco amb l'Antoni Basses i el seu: -Bon dia són les 7!- i em fico a la dutxa amb la seva veu de fons. Poc abans de marxar cap a la feina, canvio el dial i escolto que diu Xavier Bosch (RAC 1).

Ara ja no ho faig, però abans també feia una passada rassant per la SER, quan Gabilondo capitanejava HOY POR HOY, però des de que el presenta Francino no és el mateix.

Vaig a la feina amb moto i em trec els cascos durant els vint minuts que trigo en arribar, però quan m'assec al meu lloc, se'n tornem-hi! Pim pam, i durant un parell o tres d'hores canvio la freqüència (sobretot Cat. Radio i RAC1), segons els entrevistats o les seccions que toquen.

Tot dialejant ens plantem al migdia. És el moment de MINORIA ABSOLUTA. Abans ho escoltava cada dia però ho he hagut d'anar deixant perquè reia sol (crec que els companys pensen que em falta un bull) i em distreia de la meva feina. No me n'adonava i escrivia coses inconnexes i sense sentit mentre gaudia de les imitacions i l'actualitat política.

Algun cop l'hi he fet el salt al Toni Soler i m'he acostat a Manuel Fuentes i el seu PROBLEMES DOMÈSTICS però no es poden comparar. Quan estava a RAC1 el seguia però me n'he cansat una mica, no han canviat gens el format.

Pim pam i ens plantem a l'hora de dinar. És l'hora del tupper a la Mar Bella o al Parc del Fòrum. És el moment més caòtic. Catalunya Informació, la Com, RAC1, la SER, Ona Catalana es barregen en el meu aparell i hi ha dies que podria memoritzar les declaracions dels polítics o esportistes de tants cops que els escolto.

Acabo de dinar amb el 100 metres de la Gemma Montero (RAC1) on repassa l'actualitat esportiva del dia. A dos quarts de tres connectem amb ONA Catalana i COM per seguir informant-nos de les noticies esportives i arribem a les tres.

Desconnexió durant una horeta. Les orelles han de descansar.

Senyals horàries de les 4 de la tarda. Clapes i companyia (VERSIÓ ORIGINAL. RAC1) m'acompanyen una bona estona, i de vegades Llucià Ferré (CAT. Ràdio), però de forma esporàdica. No oblido les altres emissores però sempre acabo tornant al Clapés.

Un altre pim pam i són les sis de la tarda. Marxem de l'oficina (oeoeoeooe!). Cop de moto i passem la tarda. Segons el dia passo per casa, aleshores engego la ràdio i el pc, o quedo amb gent. Aquest és dels pocs moments que em trec els cascos perquè seria desconsiderat si els portes posats amb gent al costat.

I birra amunt birra avall (els dimarts ho substitueixo per Coca-cola que és el meu dia esportiu) ens plantem a la nit.

Depenent del cansament i la son acumulats em fico al llit més aviat, cap a un quart o dos quarts de 12, i engego la ràdio. A les 11 ha començat TU DIRAS (RAC 1- Jordi Basté) i ELS MILLORS ANYS DE LA NOSTRE VIDA (CAT. RÀDIO- Bernat Soler), i els combino amb alegria segons les tertúlies o el tema del dia (gairebé sempre Barça).

I, per fi, són les 12 i entonem alló de:

-Tu afición es sentimiento, hincha tu eres el primero, di que tu eres el mejor, hincha tu eres el mejor, escuchando el transistor (ra ra ra), el lorito está,...

Es la sintonia de EL LARGUERO (SER) de De La Morena que em fica al llit de la mà. Mentiria si dic el contrari però és com si no pogués dormir si no escolto aquesta sinto. De vegades l'escolto i pam, a dormir, però alguns dies m'enganxo i fins passada la una no apago el transistor.

Com veieu són moltes hores amb la ràdio, molta companyia mútua i m'encanta, i això dia rere dia ( m'he oblidat dir que de tant en tant em poso emissores lolailos i escolto lo último de Paulina o Shakira).

Bueno, ara us deixo que en Toni Soler esta a punt de començar i no m'ho vull perdre que m'alegra el matí!

Buff, sardines!

Per quin motiu em posen sardines a l'amanida? Que li he demanat?? No ho entenc (aquest podria haver sigut perfectament un diàleg amb la cambrera que avui m'ha servit una amanida catalana amb aquest afegit de peix, però m'he callat i he apartat les sardines i he menjat el verd).

Tan estrany sóc? Ningú més detesta aquests peixets?? La seva olor, el seu fort gust, definitivament no puc amb elles, ni fregides, ni a la braça, ni crues ni amb foie.

Confesso que sóc carnívor de totes totes, donde vas a parar?? On hi hagi un bon filet que treguin les sardines de la meva vista, Tot i que.. no faria fàstics a una mariscada.

Crec que detesto les sardines perquè em recorden "el noble arte" de pescar i l'oloreta que se't queda als dits després de sis hores intentant que algun peixet se t'enganxi al teu ham (dic intentant perquè no tinc gaire traça en això de la pesca). Us ho dic: "l'eau de sardine" no enamora pas les dones.

Aprofitant el debat de toros si /toros no (missatges al 5551) voldria proposar el de les sardines. Què guanyi el millor!

Torito bravo

Viernes 22 de junio. Ha empezado el verano y la semana llega a su fin. Es el momento de la reflexión. Siete días más de trabajo y empezaremos la jornada intensiva durante los meses de julio y agosto.

Los más mitómanos y entendidos en la materia musical sabrán que el título del post hace referencia a la canción que popularizo el cantante y "actor" El Fary que nos dejó el pasado martes a causa de un cáncer.

No lo conocía en absoluto pero me caía bien. Formaba parte de esa España casposa que ha triunfado durante tantos años y que de un tiempo hasta esta parte se quiere modernizar. De taxista a cantante de éxito (recuerdo la serie que se emitía hace unos años en Antena3 "Menudo es mi padre" donde el se encarnaba a si mismo y hacia de taxista).

Visto desde la barrera (valga la redundancia torera), parecía ser un hombre con un gran sentido del humor, que sabia reírse de si mismo (una de las grandes lagunas de nuestra sociedad) y del personaje que poco a poco se le fue creando alrededor.

Durante la última década recuerdo muchos gags, imitaciones y parodias de su persona, y en ocasiones el llegaba a participar en ellas. Me vienen a la cabeza expresiones irónicas como:

-"Eres más feo que el Fary comiendo limones" o "Ligas menos que el Fary en Melrose Place" (mítica serie post Sensación de Vivir").

Desde aquí mi sincero homenaje y que sigas cantando allí donde estés ( si hay vida más allá, eso es un debate que queda pendiente).

Os dejo un vídeo para que recordéis a este artista.




Siguiendo con el tema de los toros, no me gustaría pasar por alto la polémica de este fin de semana con la reaparición de José Tomás en la Plaza Monumental de Barcelona. Vaya revuelo se ha formado y volvió a poner en boca de todos el supuesto antitaurismo catalán.

La Plaza registró un lleno hasta la bandera, y el puente aéreo con Madrid, por una vez y a pesar de ser domingo, funcionó a la perfección. Fueron muchas las caras conocidas que se dieron cita en la reaparición del torero catalán, bien acompañado por Cayetano Rivera Ordoñez, y a pesar de algún que otro susto cortó las dos orejas y el rabo.

Personalmente no me gustan los toros, no le veo la gracia ni entiendo como pueden ganar tanto dinero los "valientes" toreros, pero tampoco me molestan ni considero que sea una vejación a los animales. Simplemente, yo me divierto viendo otros espectáculos o deportes.

Por el mismo precio se podría criticar el fútbol por enseñar las piernas (y en algún otro partido hasta partes más intimas) o el waterpolo femenino donde en más de una vez se vislumbran pectorales femeninos.

Eso si, me sorprendió la presencia de dos intelectuales como Serrat y Sabina, ahora de gira, hecho que aprovecharon los antitaurinos para romper sus cd's fuera de la plaza. Un triste espectáculo dentro de otro casposo espectáculo.

Los lunes me matan

No puede ser. Por X o por Y, los lunes se me hacen absolutamente cuesta arriba. A pesar de que haya descansado, que no es el caso de este último week-end, me cuesta horrores levantarme. Me duelen todos los huesos y el día se hace eterno.

No os pasa que el domingo por la tarde, en el apogeo del relax, os viene a la cabeza aquello de:

-Que pasaría si mañana no fuera a trabajar? (es retórica pura y dura ya que el 95 por ciento de la sociedad tenemos que currar para sufragar los distintos gastos que podamos tener).

Para más inri, la patología de los lunes es un mal muy común y extendido por los trabajadores de la empresa. A pesar que te hayas relajado, quizás demasiado, la gente está de mal humor, con prisas, con sueño, quieren las tareas de forma inmediata, y eso el primer día de la semana no es aconsejable.

Además, no se si os pasa a todos, pero el lunes marcará como será el devenir de toda la semana. Si nos van bien la semana pasará de forma ligera y/o tranquila, pero si empiezan torcidos seguro que la semana acabará peor y nosotros de los nervios.

Que os parece si iniciamos una campaña para que se elimine el lunes del calendario laboral? Su funciona, más adelante pediremos los martes ya que pasaran a ser los nuevos lunes.

Ahh, y doy por hecho que se esta tramitando el viernes libre y poder empezar los fines de semana los jueves, Seria una gozada. Produciríamos más y mejor. Sólo de pensarlo ya se me alegra este lunes nublado y con lluvia chispeante ( me dejará la moto más sucia que quieras).

Pepe, vente pa la playa

No és usual en mi, però torno a penjar un post. Són les tres i arribo de dinar el meu tupper (mongetes verdes + croquetes plàtan) a la platja de la Mar Bella i vinc esverat. Estava ple! Què passa?

1- La gent no treballa?
2- Tots són guiris? De ben segur que no
3- Comencen la jornada intensiva i pleguen a la una?
4- No necessiten treballar per arribar a final de mes?

La veritat és que no ho entenc però fa ràbia veure que tu has de dinar amb certa "pressa" i ells tranquil·lament prenent el sol i sense rellotge. Què puc fer per estar en el seu lloc?
És una enveja sana? I per acabar-ho de rematar, les nenes ja es posen en top-less a sus anchas i els ulls van que volen.

Ara ja estic a la feina però tinc el cap en un altre lloc. Impossible concentrar-se? Anem a la platja? Vinga, som-hi, buidem les oficines, empreses, i llocs de treball i omplim encara més les platjes catalanes totes les tardes.

Non stop al week-end

Qui ha dit que els caps de setmana eren per descansar? "Como ejemplo un botón" que diuen els castellans, i desgranaré el meu darrer week-end non stop.

DIVENDRES 8

Horari intensiu a la feina (8-15 hores). Surto puntual perquè m'esperen a dinar a Sabadell i haig de passar per casa a deixar la moto, agafar el ferrocarril i trobar el bar on estan els amics dinant. Tot i donar-me pressa, arribo gairebé a dos quarts de cinc.

Al carrer fa un calor abrasador i només entra em clavo la primera birra, amb l'estómac quasi buit. Demano un entrepà i xerrem una estona per posar-nos al dia amb els amics de la UAB. La tarda continua en una terrassa del centre de Sabadell amb més birres fins que la gent comença a desfilar i jo el primer. Tornem cap a la capital.

Al ferrocarril de tornada truco al meu cosí per quedar per anar al cine aquella nit. Em diu que baixi a Catalunya que estan en un bar de la Plaça del Rei. Dit i fet. El calor segueix picant i jo suo. Just arribar a la Plaça em diuen que marxem a veure els "ous com ballen" que s'exposen a 14 punts emblemàtics del centre de la ciutat. No ho coneixia, és curiós però no saltava de curiositat (tampoc no és estrany en mí).

La ruta va acabar a la Catedral on vam decidir estrenar el nostre carnet del Bicing. Feia temps que no anava amb bicicleta i passejar entre els vianants no és gens fàcil. Peu a terra va ser la solució recorrent.

Un cop "aparcada" la bicicleta vam descansar mitja horeta i cap al Cinesa Diagonal. Sopar al mexicà que hi ha al davant (aconsellable al 100%, bon servei, bona qualitat i preu assequible). Ja semblo la guía del ocio. Ben sopats i un xic "alegres" entrem a la Sala 5 del Cinesa. Ocean 13 ens espera. Peli fantasma però ja sabíem que ens trobaríem. No ens desil·lusiona. Conclusió: cada dia m'assemblo més a Brad Pitt (les dones no ho veuen però ma mare diu que sóc guapississsim).

Sortim del cine vora la una. Toca dormir que demà serà un dia dur.

DISSABTE 9

M'aixeco a les deu tocades. Teníem son endarrerida. Esmorzo cafè (Nespresso m'has fet recuperar la meva addicció al cafè!!) i magdalena. Afagem la moto i fem uns encàrrecs. A les 11 i poc m'espera el meu cosinet per passar un matí al sol de la piscina de Castelldefels. Vist el meu èxit amb el bicing decideixo tornar-hi però no em deixen. No hi ha bicis lliures al meu barri. Faig tard i torno a anar-hi en moto.

Passem el matí a la piscina. Fa un sol agradable i un ventet que suavitza l'ambient. Dinem a casa de la meva cosina. És bona cuinera. Sortim tips. Vora les 5 agafem el cotxe i tornem a la metròpolis. He quedat amb uns amics per comprar els bitllets d'avió de les vacances.

Al arribar els hi truco. Uno està fent partides al Sing Star de la Play (la bojeria OT s'exten als jocs) i l'altre anirà al Camp Nou. Quedo amb el Gaspar de passar-me per casa seva a veure el Madrid i escoltar el Barça-Espanyol al Carussel (la Ronda informativa!!!).

A casa em creuo amb els meus pares. Em pregunten que tal i els hi dic que diumenge no dino amb ells. Sembla una pensió. Només hi paro per dormir. Em dutxo, faig el manta al sofà durant poc temps i cap a casa del nens.

Les cames em pesen. Porto dos dies que no paro quiet. Del partit sobren els comentaris. En un minut la Lliga es capgira. En moments com els de dissabte recordo perquè sóc de l'Espanyol i surto orgullós.

Són les 11 i algo i no hem sopat. Quedem amb altres amics al Zurich (on quedar, al Zurich, que mai hi ha ningú) i sopem shwarma. Em repetirà tota la nit, i això que no vaig demanar picant.

Semblava que havia de ser una nit tranquil·la però ens vam ficar a dormir a les 7 del matí. M'estiro i poso el despertador a les 11.

DIUMEGE 10

Em llevo amb certa ressaca. Quin dia ens espera:

1-Gran Premi de Motociclisme a Montmeló: guanyen Stoner en un face to face amb Rossi i Pedrosa de convidat. Lorenzo (no el suporto, cada cop és més... "notas" per ser elegant) surt victoriós al circuit català.


En paral·lel visualitzem la derrota del Barça de bàsquet al quart partit de la semifinal de la lliga ACB contra el TAU Vitoria.

Dino a casa del meu cosí. Amanida i pollastre. L'estómac no està per gaires festes.

2- Final de Roland Garròs entre Nadal i Federer. Tothom ho esperava i no va decebre. El manacorí s'endú el gat a l'aigua. Ja porta un tres de tres en les edicions que hi ha participat. Confirmo que els francesos són impresentables i "francesos" (no han parat de xiular a Nadal en tot el campionat).

Truco als colegues per veure si anem una estona a la platja. Fa núvol i estem "cansadetes". Decidim que cadascú es relaxi "da solo".

Torno a casa meva. Són les set menys deu.

3- Gran Premi de Montreal de F-1- Carrera caòtica, Alonso desastrós i Hamilton aconsegueix la primera victòria en un GP. Lo millor: després de l'espectacular accident del polonès de BMW, Robert Kubika, surt il·lès. Els entesos diuen que fa deu anys s'hagués mort segur. La setmana que ve, GP d'Indianapolis, prendrà la sortida com si res hagués passat.

Buff, són passades les nou i tinc gana. Tant veure esports m'ha deixat destrossat (jo ho visc, com si jugues al WII. M'hauríeu de veure al juliol amb el Tour i les etapes de muntanya, jajja, com suo).

A las 11 i poc em fico al llit. Week-end intens. Necessito carregar piles que sinó la setmana serà molt dura.

Proper cap de setmana marxo a S'Agaró!! Que passarà? Descansarem? Per fi lligarem?

TO BE CONTINUED (sempre havia tingut ganes de dir-ho, jaja).

Tu quoque Lorenzo


Circuito de Mugello (Italia). 12.45 del mediodía. Última vuelta de la carrera de 250 cc. En pugna por la victoria el mallorquín Jorge Lorenzo, vigente campeón de la categoría, Alvaro Bautista, campeón de la cilindrada pequeña y novato 250, y el joven pero veterano De Angelis.

Después de una espectacular remontada desde la vigésima posición, Lorenzo consigue liderar la carrera durante las últimas vueltas. Pegados a su rueda trasera tiene a De Angelis y Bautista, cuya moto parece tener vida propia, da señales de no poder seguir el ritmo. Quedan pocos giros para cruzar la línea de meta y ver la bandera a cuadros.

En uno de ellos, De Angelis entra pasado y Bautista ve un hueco y se mete por el medio de los otros dos corredores. El mallorquín y el toledano quedan emparejados, tanto que llegan a tocar-se. Desafortunadamente, por lances propios de las carreras, Lorenzo se sale del asfalto, pisa gravilla y va al suelo.

En paralelo, Bautista ha abierto hueco y se encamina hacia la línea de meta. Mientras, el vigente campeón consigue poner derecha su moto y proseguir la marcha mientras vocifera y gesticula (se acordaría del árbol genealógico de la familia de Bautista, de pe a pa!). Finalmente llega octavo y araña unos puntos. Después de esta carrera conserva una cómoda ventaja de puntos sobre su rival directo, Andrea Dovizioso.

Pero se ve claro, que la maniobra entre los dos pilotos traerá polémica. Según mi parecer, a Lorenzo le han dado de probar su propia medicina y eso le ha molestado. Por lo que recuerdo, siempre ha sido él que ha tirado a sus rivales, y en Mugello mismo le arrancó el tubo de escape a otro piloto, y nadie dijo nada.

Me viene a la cabeza la última carrera en Le Mans cuando Lorenzo se tocó con Dovizioso después de una maniobra extraña del mallorquín o hace un par de años tirando a Pedrosa o De Angelis. Como tiene la caradura de criticar a Bautista por hacer algo que el hacia, hace y hará? Y encima, en sus declaraciones posteriores exhibió esa chulería ninguneando a Bautista y llamándole chaval.

Al finalizar la carrera su equipo presentó una reclamación a la organización que la desestimaron al considerarla limpia. Ya lo comentaba Crivillé durante la retransmisión, que era una lástima pero que creía que Bautista había obrado bien y ganado la posición.

Os dejo las imágenes de estos últimos giros para que juzguéis vosotros mismos. Ahh, y un consejo Lorenzo: menos humos que la modestia acostumbra a ser mejor consejera!

Oda al formatget verd del Trivial

Indefectiblement sóc un home de lletres i les ciències no se'm donen bé! Us preguntareu perquè faig aquesta confessió i és arrel de l'afecció que tenim, sobretot a l'hivern al mític joc del Trivial Pursuit. Durant els mesos de més fred hi ha caps de setmana que ens refugiem a casa d'algú i despleguem totes les nostres armes intel·lectuals o de "sapienza"per coronar-nos amb el major número de formagets possibles.

No se si sóc l'únic que li passa però el "quesito verd" em costa. Sempre me'l deixo pel final, gairebé diria que em fa por perquè hi ha preguntes que em deixen retratat. No hem passa només amb el taulell sinó també quan juguem amb les màquines que hi ha instal·lades a alguns bars. No se que em passa però es veure el formatget de les ciències i em bloquejo. Em torno un ésser sense lògica. Sinó me la se de memòria o l'he estudiada de ben segur que no l'endevino.

Aquest handicap em dificulta les estratègies per guanyar les partides ja que amb les altres categories me'n surto força bé. Analitzem-les pas a pas.

1- Formatget blau (Geografia): Raonablement assequible a no ser que em preguntin per un riu perdut a l'Amazona o les preguntes siguin desfasades.

2- Formatget rosa (Espectacles, cine, televisió): Aquestes preguntes em permeten el lluïment personal. Com a bon freakie conec els personatges de la faràndula, els actors i les musiquetes (sempre que estiguin semi-actualitzades).

3- Formatget groc (Història): Aquesta categoria és una arma de doble fil. La meva condició de llicenciat en Història (que no historiador) m'obligaria a saber totes les respostes, no dubtar i encertar-les totes. La pressió fa que de vegades erris en la resposta però ho amagues amb excuses de context històric (per exemple: Ahh, clar, que aquesta batalla va venir després de la derrota dels espanyols a Waterloo- i quedes com un savi llufa).

4- Formatget marró (Literatura i Art): Com a bon home de lletres m'hauria de saber totes les obres, autors, corrents literàries però hi ha cops que m'agafen amb el peu canviat i obvio les respostes correctes. Ja sabeu que la memòria és com una memòria RAM i per entrar nova informació n'has de borrar d'altres més prescindibles (o això creus).

5- Formatget taronja (Esports): 90 per cent d'opcions d'encertar la resposta. M'encanten els esports, practicar-los poc, i podem dir que d'informació en tinc i responc amb seguretat i de forma correcte. Sempre hi ha el cas de preguntes sobre el mundial d'atletisme de 1934 que et desmunta però en general el "quesito" és nostre.

6- Formatget verd (Ciències): La meva perdició. Suors freds, els muscles es contrauen, el cervell diu bye bye, i miro al cel esperant que m'enviïn senyals amb la resposta correcte.

Malgrat la meva ineptitud reconeguda per les ciències, ens ho passem genial jugant al Trivial i reconec que també riem quan algun dels participants contesta una barbaritat o es queda en silenci i se senten rumors del tipus: que fàcil, aquesta me la se, quina sort te li toquen xupades, entre d'altres comentaris que van sortint.

En una altre ocasió ja explicaré les nostres mítiques partides al Monopoly o a la nova versió d'aquest joc que funciona amb accions i una màquina que et calcula els guanys, transaccions, perquè hem arribat a ser professionals de la negociació amb els carrers Pelayo o Paseo de la Castellana.