miércoles, mayo 30, 2007




Contextualizando a Andy Warhol


Raro en mí pero hoy hago un llamamiento a la participación de mis fieles lectores del blog (por esa razón lo escribo en castellano). La cuestión es bien sencilla:

-En que momento, porque y en referencia a que dijo el conocido pintor de las Sopas Campbell, aquello de : "que hablen de uno aunque sea mal".

Tanto afán de protagonismo tenían, y tienen, los artistas ( en las más variadas formas de arte que se consideran)?

La pregunta me ha venido a la cabeza esta mañana cuando celebrábamos la reunión para decidir los temas "rurales" que iban a ser portada de nuestro espacio web. No se cual de mis compañeros ha comentado algo y yo he soltado la celebre frase pero con una pequeña salvedad.

Pensando que era original, luego he visto que Cela lo dijo años antes, he reinterpretado la aseveración y la he convertido en "que hablen de uno aunque sea bien". De este modo presupones que la mayoría de la gente se refiere a otros no con sus mejores deseos ni elogios. Llámame malpensado.

A ver si conseguimos sacar algo en claro de este asunto y culturizamos este-mi blog.

lunes, mayo 28, 2007

Les platges plenes i els col·legis buits

Ja han acabat les eleccions i és hora de fer les valoracions. Com sempre, deixaré pels experts els anàlisi en profunditat (aconsello el bloc d'Enric Tomàs), però jo hi diré la meva.

Per sobre de tot hauríem de destacar la baixíssima participació que hi ha hagut en aquestes eleccions municipals. Als comicis autonòmics de novembre ja hi va haver un daltabaix de votants i sembla que aquesta tònica s'està confirmant.

Desconec les raons dels electors, suposo que n'hi haurà per a tots els gustos, però està clar que la gent no s'interessa gens per la política, els seus governants, els partits, les propostes. Jo vaig anunciar que votaria amb desgana però ho he fet, i lamento que poca gent exercís aquest dret que ens donen per escollir, o intentar-ho, els nostres representants.

Els resultats donen un partit guanyador, a vegades en número de vots i altres en escons, i els pactes entren en joc. A Barcelona, tot sembla indicar que es reeditarà el govern tripartit, tot i que PSC, ERC I IV han patit un retrocés (es pot llegir com un càstig, desgana, poca mobilització dels votants..). Remarcable l'ascens de CIU que aconsegueix els millors resultats a la Ciutat comtal des de 1979 ( i això que Trias no fa ni fred ni calor).

Fa gràcia que ningú perd, tots giren la truita i en treuen el costat positiu (alguns cops les versions són molt patilleres i cauen pel seu propi pes). Com a bon freakie que sóc em vaig passar la nit electoral fent zapping televisiu i radiofònic i, des de la barrera, observava les celebracions, les excuses, les proclames, les cares, i semblava que no s'hi juguessin res.

De veritat es pensen que la gent és tonta? Que no vagin a votar no vol dir que no tinguin ulls a la cara o orelles per escoltar les contradiccions, les promeses incompleses, les baralles dialèctiques. Això si que perjudica la política ( en general, no només la catalana) i desmotiva la gent. Però, perquè en lloc de dir, passo de tot i em quedo a casa, a la platja o fent la birra amb els colegues, t'apropes a un col·legi electoral i intentes canviar les coses??

En altres períodes, quant els comicis no donaven com a guanyador el partit que preferies, alguns grups sortien al carrer en estranys vehicles blindats i feien caure els governs!! Lògicament no és el joc democràtic que cal.

A nivell espanyol, el pique PSOE i PP està més viu que mai. La rumorologia política indicava que segons quins fossin els resultats es podrien avançar les eleccions generals al mes d'octubre. Jo no hi pinto res, ells en saben més que un servidor, però no crec que sigui aconsellable. Veient els antecedents i lo poc que li agrada a la gent anar a les urnes, més val que respectin el calendari establert i les convoquin al març. Ho dubto però potser la gent es mobilitzarà un xic més!

Ahh, i els socialistes no se'n van del consistori barceloní ni a cops de lleixiu, abans Maragall, Clos i ara Hereu.

miércoles, mayo 23, 2007

Votant amb desgana

Diumenge es celebren les eleccions municipals a nivell estatal. Com a barceloní que sóc em toca escollir l'alcalde de la meva ciutat. El panorama no és gaire alentador. Hi ha 4 vells coneguts i un Hereu que també ens recorda a predecessors seus (la veritat és que no he viscut cap altre govern municipal que no hagi sigut socialista o tripartit).

Se m'ha passat pel cap no votar, però el meu "sentit democràtic" em conduirà cap a les urnes. El meu vot ja està decidit al 99'9 % i serà més que res per descarte havent estudiant els candidats, les propostes i els partits que representen.

Ara ja no hi ha volta de full però reclamaria cares noves per a la política catalana. L'última es va produir amb la figura d'Albert Rivera de Ciutadans, un partit híbrid que, sorprenentment, s'ha fet un lloc al Parlament Català. Haurem d'esperar molt perquè els grans partits renovin les seves llistes i atorguin major representació a la gent de trenta i pocs. N'hi ha alguns, no parlo per mi, que són de la generació JASP (expressió extreta d'un anuncia de vehicles de ja fa uns anyets).

Ahh, se m'oblidava (com podeu veure tinc un discurs molt organitzat), tinc la sensació que ens convoquen a les urnes cada cop amb més freqüència. Ara l'Estatut, ara el Parlament, ara la Constitució Europea, ara les zones verdes, ara l'Ave pel Litoral, i altres referèndums. Compartiu aquesta sensació?

A més, amb les cares repetides, la ciutadania té poques motivacions per votar, i es donen els índexs d'abstenció tan brutals que estem patint. La nit electoral tots els partits es mostren preocupats per la baixa participació i prometen estudiar-ho i prendran mesures, però al final res. No apliquen cap canvi i, faig una predicció, anirem a pitjor. I això que el PP esta calladet en els últims dies.

Dilluns comentem els resultats. Com sempre tots sortiran guanyadors. Qui els assessora? Quin optimisme davant una realitat que sembla ser ben diferent.

martes, mayo 22, 2007

Soy una gamba

Hay que ser torpe para quemarse sabiendo lo que pica el sol. Os pondré en contexto. El sábado, habiendo dormido sólo un par de horas, subí a Rosas y disfruté de una mañana fantástica de sol.

Entre la empanada que llevaba por el sueño y mi poca amistad con las cremas protectoras me "olvidé" de untarme. El resultado fue predecible: por la tarde me dolían los brazos y mi parte frontal era un poema.

Parecía el típico inglés que viene a nuestras costas en verano y viste las chanclas con calcetines blancos. Para completar esta estampa sólo me faltaba una camiseta sin mangas ancha, la tirita en las gafas y un poco de crema after sun en la punta de mi enrojecida nariz.

En el momento del desliz poco te importa no ponerte la crema pero luego maldices que nadie te lo haya recordado. Y más en días como el sábado que soplaba una suave brisa y parecía que el sol no pegaba, pero si que lo hacia.

Han pasado unos días y tengo la nariz un pelín pelada, pero seguro que lo sufriré nuevamente a lo largo del caluroso verano que se nos avecina.

Ahh, y cuando me pongo la crema la cosa tampoco mejorar al 100%. Hay veces que me la pongo con desgana y quedo como una bandera, a franjas rojas y blancas (eso me pasó en una esquiada familiar y fui la mofa durante ese fin de semana).

Así que para evitar ser gambas (y os cocinen a la parrilla con un poco de sal) aconsejo lo que cantó no se que grupo que decía:

"Cuando vayas a la playa no te olvides la cremoalla" (era toalla y he tenido que adaptarlo para que rimara).

viernes, mayo 18, 2007

Tragèdia periquita a Glasgow

Ni els grecs, especialistes en el gènere de les tragèdies, haguessin pogut filar un final tan cruel com el que va viure la família espanyolista dimecres a Glasgow. Pel pels però se'ns va tornar a escapar la Copa, i personalment crec que ens la mereixíem.

Mentre vam jugar 11 contra 11, i sobretot a la segona part, la final tenia un clar color periquito i l'afició la veia a tocar. Des de l'expulsió el guió va canviar i el Sevilla va passar a dominar de forma arrasadora.

Des d'aquí vull fer un petit homenatge als jugadors que van suar la samarreta com mai, que corrien com si els hi anés la vida i van creure en el miracle (el gol de Jonathas a 5 minuts del final de la segona part de la pròrroga), que va arribar. La família blanc-i-blava pot treure pit d'un equip que va jugar de tu a tu amb un contrari que crec que era clarament superior.

La tanda de penals és una loteria (toma topicazo). Com a Leverkusen, salvant les distàncies, no vam encertar ficar la piloteta dins de la porteria, i Palop va estar encertadissim. Llàstima d'aquest final per un equip que es mereixia la glòria.

A partir d'ara lo important és no desmuntar l'equip i fitxar 3-4 jugadors que ens facin encara més competitius, i ben segur, que d'aquí poc tornarem a jugar una altre final europea.

Gràcies Espanyol per fer-nos sentir orgullosos de vosaltres i poder treure pit (cosa que no passa gaire sovint en una ciutat i un país que viu sota la dictadura del Barça).

miércoles, mayo 16, 2007

La dictadura de l'estiu

Mamma mia, ja no queda res i ens plantarem a l'estiu. Com sempre, i veient que els pantalons ens comencen a apretar i hem de lluir les catxes a la platja, ens entren les presses per posar-nos en forma i perdre uns quilets.

Encara sort que faig esport un dia a la setmana que sinó seria horrorós. Reconec que sóc una mica presumit i, encara més, perquè estic solter i hem de lluir bé (no és que m'estigui venent, ehh).

A l'hora de posar-se en forma se'ns plantegen un parell o més de problemes.

1- Dino cada dia fora de casa. Formo part de la cultura tupper i passo més gana que la guerra. Clar, a la tarda em prenc uns berenars que no se los salta un torero (amb barret i tot).
2- Vull agafar l'hàbit de córrer per la Ciutadella un parell de tardes a la setmana però anar-hi sol em fa pal, així que de moment, no ho faig.
3- Els caps de setmana la cervesa i jo mantenim una relació molt íntima, circula pel meu interior amb alegria i sovint fa bones migues amb els cubates i el vinet.
4- Em sobren ganes però em falta voluntat. Hi ha una dita castellana que ho exemplifica perfectament: "del dicho al hecho hay un trecho".

I podria seguir però no és plan d'abrumar. Al tema solucions de cara a l'estiu no paro de donar-li voltes però no en trobo cap més que no treure'm la samarreta i adduir que no vull que em cremi el sol (gairebé mai falla).

Vist lo vist, no em lluiré com el David Hasselhoff per les platjes de Roses aquest estiu. Haurem de buscar altres indrets amb menys platja o que no em conegui ningú perquè, no m'ho negueu, fa ràbia quan algú et ve i et diu:

-Hem guanyat uns quilets, ehh (mentre et somriuen irònicament).!

Cada any em passa el mateix, i això que acostumo a cuidar-me. Enguany em sobren un parell de kg (el llamado efecto michelin cervezero) i intentarem plantar-lis cara.

Alguna suggerència per combatre la dictadura de l'estiu?

martes, mayo 15, 2007


La UEFA no nos debe una Copa
Ai, ai ai, ya queda bien poco para que empiece la final de la Copa de la UEFA. Mañana a las 11, sino hay prorroga, ya sabremos cual de los dos equipos, Español o Sevilla, se lleva el gato al agua. Esperemos, por una vez, que sea la afición periquita la que vuelva victoriosa y entonando sus cánticos en el vuelo de vuelta a Barcelona.

El papel de favorito lo podemos y debemos otorgar al equipo sevillista y eso les debe quitar un poco de presión a los hombres de Valverde. No creo en aquello que se repite tanto estos días que "la UEFA le debe una Copa al Español" en alusión a lo que pasó hace 19 años en Leverkusen.
Este año merecemos ganarla porque no hemos perdido ningún partido, hemos sabido defender, y sufrir (recuerdo al vuelta en Lisboa y Bremen), y ser muy efectivos a la contra. Así que las Copas se ganan y se merecen, no se deben. Enterremos ya el fantasma de Leverkusen y de paso el de Clemente, que nos ha hecho más "mal que bien".

El único miedo que tengo es que las dos finales que hemos jugado en los últimos años, las hemos ganado, y dicen aquello que no hay dos sin tres pero… A ver si nos sale un partido redondo y el Sevilla este poco inspirado porque sino nos tocará sufrir.

Mañana veré el partido con los amigos y miraré con cierta envidia a los que hayan ido a Glasgow a presenciar in situ el partido. Lástima que los precios no invitaban a liarse la manta a la cabeza y seguir al equipo.

Esperemos que gane el mejor, y a poder ser que seamos nosotros (los andaluces me caen muy bien pero me darían una rabia).

Por cierto, y siguiendo con la temática deportiva, el domingo estuve en Montmelo viendo la Formula 1. La carrera tuvo poca historia. Maniobra arriesgada de Alonso que se tocó con Massa en la curva y el coche le quedo "mermado" (eso dice el, yo no le pude ver su monoplaza). A partir de ese momento, paseo del piloto brasileño y tercera posición del asturiano, gracias a la avería de Kimi Raikonnen ( la verdad que es merecedor del alías de "Pupas" que le pusieron en Mc-Claren).

Como digo, la carrera no tuvo historia pero el ambiente fue increíble. Colas a primera hora en la carretera y para aparcar. Ríos de gente en la pelousse y dando vueltas por el circuito (por fuera, claro). Era para flipar, más de 140 y pico mil personas (nuevo record) y un día de verano perfecto!

Ahh, qué le pasa a Alonso? Me lo parece a mi o no está tan fino como otros años?? Además, parece ser que el enemigo número 1 lo tiene en casa (el británico Hamilton), y nos espera un Mundial apasionante. Como dice uno que yo me se:

"No pestañeen o se lo van a perder"

lunes, mayo 14, 2007

Introducció a…

Normalment els dilluns són fotuts perquè comences una nova setmana, vas cansat del cap de setmana i voldries que hagués sigut més llarg. Per no variar, jo avui estic cansat, em pesen les cames i tinc el cap "más pa allà que pa acá".

En teoria no hauria de ser així ja que dijous i divendres de la setmana passada vam tenir un curs de formació que organitzava l'empresa i que portava per títol "Introducció a la consultaria".

Obro un parèntesis per dir que treballo en una consultora perquè sinó la gent deu pensar de que dimonis estic parlant. Tanco parèntesis.

El curs va començar dijous passat a les nou del matí al Campus de la UOC a Castelldefels. En total hi havia 20 participants i jo pensava que no hi pintava res allà. Poc o molt la majoria tenien experiència com a consultors amb els clients, defensar i preparar projectes de negoci i jo em limitava, i em limito, a omplir de continguts una pàgina web.

Com tots aquests cursos que es donen de forma intensiva, concentrats en dos dies, el ritme va ser infernal. En el món ciclista es podria dir que ens diuen amb el ganxo, en qualsevol moment algú de nosaltres es despenjaria del peloton i hauria de rodar a un ritme diferent. Haig de reconèixer que vaig tenir temptacions de cedir la roda del grup però amb cara de poker apretava les dents i feia veure que sabia del que em parlaven.

Vam tenir sort que el responsable del curs molt amè, sabia quan accelerar i quan deixar anar gas, ens posava música, exercicis constants de role-play per demostrar que enteníem el que ens ensenyava, i ens canviava els grups de treballs perquè juguéssim papers diferents.

Era una bona pensada ja que sinó corries el perill d'apalancar-te en un paper més passiu, més actiu, i baixes l'efectivitat de les lliçons.

En dos dies ens van ensenyar de tot i hem van demostrar que si m'ho proposes podria ser un bon consultor. Altre cosa és que m'interessi ja que jo sóc i vull ser periodista.

Divendres a les sis plegàvem. L'última activitat va ser la visita del director general de l'empresa que ens feia tres preguntes concretes:

1- Què t'endus d'aquest curs
2- Com aplicaràs tot aquest nou coneixement en el teu dia a dia
3- Coses que milloraries

La deessa fortuna, i el fet que estava assegut al costat del BOSS va fer que em toques a mi trencar el gel. Mira que m'havien avisat i que portava tres idees apuntades però al moment de la veritat, pam, tot enlaire. Vaig començar un speech que ni jo me'l creia, barrejant sinceritat i "cera" (no li agrada que li portin la contraria) i a més en castellà, ja que hi havia gent de fora. Crec que va quedar reeixit i el punt culminant va ser el meu tancament.

Sinó recordo malament se'm va ocórrer dir que esperava que aquest curs fos una introducció a d'altres que vindrien, a poder aplicar aquests coneixements en el meu dia a dia i aprendre amb els errors, sense tancar-se portes. Humilment crec que li va agradar ja que hem mirava amb tendresa (potser li molo però no crec, jajaja).

Fora bromes, el curs ha sigut interessant sobretot per superar pors a allò desconegut, sobretot laboralment. Al principi pensava, uff, jo això no ho sabré fer i poc a poc te'n vas sortint.

Durant aquests dos dies també hi ha hagut anècdotes i rialles però he prioritzat posar-me serio i reflexionar sobre les conclusions que n'he tret.