TREBALLAR ÉS SÀ??


Fa poc més d'una setmana i mitja que vaig començar a treballar en un gabinet de comunicació. És petit però depenem d'una empresa que deu ni do, i hi ha una de les caps de comunicació que simplement és la pera. Et truca per qualsevol chuminada i et deixa quasi una hora al telèfon com si tu no tinguessis més feina que escoltar-la a ella i el món s'atures. Però la cosa no va així, ja que quan acaba t'encarrega alguna cosa urgent que farà que aturis el que estas fent i es torni en prioritari allò que t'ha dit. Ahh, i si només truqués un cop al dia rai, però és que ho fa quatre o cinc, amb les hores que això representa. Si, escoltar en se, tot i que parlar m'agrada com un caramel a un nen, però és que aquesta dona em treu a mi i els meus companys de les nostres caselles.

Però que te a veure això amb el titol del post? De moment poc, tot i que l'estress es palpa en aquesta feina, tot i que ja em ve de fa mesos. Explico la meva història. Treballava a una revista i vaig tenir la mala fortuna de no caure-li bé a la jefa i tot va acabar amb el meu acomiadament després de tres mesos, infernals per cert. Aquí va començar la meva travessia pel desert de buscar feina de periodista, que ocuparà un dels futurs posts ( és que les entrevistes de feina donen per molt....). Van passar tres mesos i ja em veia dedicant-me al punt de creu però vaig optar per treballar d'una feina a mitja jornada. Feia de teleoperador per una companyia telefònica, obviaré el nom per tal que ningú se senti ofès però no en guardo bon record.

Com ja he dit, parlar m'agrada però la quantitat de trucades que feiem en un matí i la penya borde que et trobes arribaven a desesperar.. Un matí es va fer la llum... em van trucar d'una ràdio per treballar al programa lider de la seva emissora. No cabia en mi de gozo.. el nou Gabilondo estava a punt de nèixer, exagero un pel però en el fons m'ho creia.

Va ser un mes i mig intens. Llevant-me aviat, primer a les tres i mitja i després a les quatre de la matinada, per estar a les cinc del matí a la ràdio despert i prepara't per unes tres primeres hores que ni l'Alonso. I jo que tardo en ser persona... Passat el mes i mig a la ràdio em veig altre cop al carrer, amb la butxaca més plena però sense feina, i em mentalitzo per:

A- Fer vacances a l'agost
B-Tornar al mític ofici de cambrer d'estiu
C-Desesperar-me i deixar-me les ungles fetes pols

Obviament vaig optar per la opció A, que llevarme de matinada em va trastocar el bioritme. Vet aquí que em tornen a trucar de la ràdio quan ja m'havia fet a la idea que, desprès de no tenir vacances a l'estiu en tres anys, viuria com un rei. Dos setmanes més de feina, horari diferent i un ambient realment agradable, però desprès d'aquest temps altre cop al carrer.

Ja ho dic jo que treballar no és sà, sino que et torna boig, com a minim en el meu cas. Haig d'admetre que al final vaig fer deu dies de vacances, un viatge pels Balcans (Italia, Croacia, Eslovenia, Bosnia, Montenegro i no vam fer més perquè el cos no donava per més) que recordaré amb efecte bastant de temps, potser pels quilòmetres, per les vivencies o per molts moments que vam passar amb el company de viatge.

Vista parcial de la Bahía de Kotor (Montenegro) des del seu castell i haver pujat més de 1500 escalons d'aquells de pedres antigues. Encara em canso només de pensar-hi.

Va ser precisament durant aquest viatge i mentre erem a Sarajevo que em van oferir la feina on estic ara, i el cor em feia chup chup. I del viatge ja farà tres setmanes i el meu cap ha desconnectat ben poc, no ha descansat, no para de maquinar ( no m'atraveixo a confessar que corre dins seu), i el retorn a la feina no ha sigut gens sà.

Sort que ens queden els caps de setmana i el record del viatge de l'estiu i del que podem fer en alguns d'aquestes properes festes.