27 anys amb el meu tupé!

Han passat uns anyets des d'aquesta imatge i l'actualitat. Més o menys, la majoria del meu cos ha patit transformacions ( obviàment podem considerar que en alçada no he crescut gaire, però tanquem el parentesi...), excepte el meu cabell. Sempre he tingut com un remol·lí que em provoca un tupe cap el costat esquerra. Ja puc fer el que faci falta que allà apareix, tant si me'l deixo llarg com si em passo la màquina. És difícil però he aprés a conviure amb ell.

Per cert, aquest dimarts jura el càrrec el 128è President de la Generalitat de Catalunya. Es diu José Montilla ( podría donar dades bibliogràfiques però passo... és que m'he xupat el 30 Minuts dedicats a la seva persona). Comença una nova etapa i esperem que sigui una mica més plàcida que l'anterior tripartit. A partir d'ara ens hem d'acostumar a un nou president, que no tindrà el carisma de Jordi Pujol ni Pasqual Maragall. Haurem d'apendre a conviure amb ell i la seva forma de parlar, o poc parlar en aquest cas.

Durant 27 anys també he hagut de conviure amb el meu sentiment "periquito" ( repeteixo que ser de l'Espanyol no vol dir ser menys català, tot i que la gent no ho entèn. Ara que hi penso, dedicaré un post als ridiculs recurrents i a les extrevagancies del President Laporta que es postul·la com, tot i que ja no tan jove ni amb la mateixa figura, el JFK a la catalana ). Avui hem empatat contra el Betis de Don Manuel al mínut 94 amb un golet d'una jove promesa, Walter "el Rifle" Pandiani.

Per últim, i no per això menys important, aprendre a conviure en societat, ja sigui a la feina, amb els amics o amb la gent que vas coneixent. Hi ha gent que pot viure, molt o poc, en el seu petit món aillat però no és el meu cas. Jo necessito el contacte amb la gent, estar sol a vegades és necessari però, per mi, quant menys millor. A més, vull marxar de casa i amb els sous que es paguen avui en dia em sembla a mi que em tocarà compartir. La convivència, amb un o més companys, serà bàsica.