El retorno de Prison Break

Después de unos cuantos meses de incertidumbre, y de saber si emitirian nuevos capítulos, este lunes pude ver la segunda temporada de la serie Prison Break. No soy de engancharme a las series, sobretodo si son muy comerciales, però quizás al haberla visto desde el episodio píloto me aficioné.

Era el mes de septembre cuando descubrí como Michael Scofield entra en la cárcel para encontrarse con su hermano, acusado de matar al hermano de la vicepresidente de los Estados Unidos, y escaparse. Para contextualizar diré que el centro penitenciario es Fox River, con fama de "permtir" pocas escapadas.

No explicaré más detalles però os diré que al final lo consiguen y en la segunda temporada veremos como les va con la policia pisándoles los talones.

De momento el lunes en la cadena FOX se vieron los dos primeros episodios, que, sin ser lo que me esperaba, prometen emociones hasta el final.

De momento, y para que veais que me actualizo, intentaré colgar un trailer de la serie PRISON BREAK! Como vereis, está en english, asi que habrá que agudizar el ingenio y la oida!

Cultura tupperware

Són les tres menys quart i ja he dinat. Hem queden quinze minuts per entrar a treballar novament. Avui he dinat davant de la platja Mar Bella, mirant el mar i disfrutant del sol que cremava la meva cara. Per sort, que no és sempre, duïa les meves ulleres de chulo-putes que m'han sigut molt útils.

A la feina tenim una hora per dinar i la possibilitat d'un import XXX en tickets restaurant però que no cobreix ni de llarg tot el mes. Solució del 85 per cent de l'empresa: tirar de tupperware. L'empresa ha habilitat una sala al pis de dalt que es fa servir de menjador, i a fora i a unes taules que a l'estiu crec que si estarà prou bé.

Digueu-me raro o poc sociable però gairebé sempre menjo sol, m'agafo el meu tupper amb el seu menú variat i m'escapo a 500 metres de l'empresa per canviar d'aires, respires aire fresc i desconnecto. Dic lo de menú variat perquè acostuma a ser una carn freda, croquetes, pasta, arròs o en su defecto llegums. Sempre acompanyat d'una peça de fruita que acostuma a ser mandarina ( et deixa una "odor" als dits que pfffff).

De naturalesa menjo ràpid i, si es tracta d'un mini tupper com el meu cas, me'l zampo amb un plis, així que em queda temps de llegir el diari, escoltar músiqueta i si em vingués de gust fer un cafetó, però ho estic deixant ( ja sóc nerviós de mena, així que suavitzem cafeïna).

A les dues hi ha unes cues davant del microones que no vegis. La gent es prepara uns senyors plats però clar, després estan tips i no rendeixen. Reconec que passo una mica de fam i arribo a l'hora de sopar que em menjaria fins i tot els llençols. De moment visc a casa i em faig el tupper amb les sobres del dinar i del sopar del dia anterior, ja veurem que passa quan visqui sol i m'ho hagi de fer solet. Segur que el tupper serà encara més mini i menys variat.

Parlo de cultura tupperware perquè implica una manera de ser i de fer, de comportament, i de cuinar també. M'intento adaptar a ella. Podrà ella adaptar-se a mi??

Francesc Viver davant del mirall

Estoy que me salgo. Segon post en un mateix dia. I mira que hi ha hagut setmanes que el tenia mort de fàstic el blog però...

La raó d'aquest segon post és donar a conèixer cinc coses que no sabeu de mi, a proposta de la Cristina González , amiga del meu cosí Cristian i a la que vaig conèixer aquest Cap d'any.

1. De petit era al·lèrgic a la papilla convencional i ma mare m'havia de donar papilles de pastenaga que eren les úniques que tolerava. Per cert, diuen que van molt bé per la vista però ara duc ulleres, així que aquesta premisa no és cent per cent fiable.

2. Tot i la meva condició de "periquito" de pro, confesso que he disfrutat, disfruto i disfrutaré de les victories del Barça. He crescut amb el Drem Team i el seu joc era increible. No responc a l'estereotip de seguidor de l'Espanyol que odïa al Barça, i al contrari també passa, tot i que el meu pare ha intentat influir en això, però sóc tolerant i passo d'aquestes coses.

3. Sempre dic que m'agrada fer esport però sobretot veure'l des de casa. Com he disfrutat cada any amb les pujades al Tourmalet del Tour, les carreres de motos o Formula 1 o d'alguns partits de tennis i de fútbol. Et poses igual de nervios o més que ells i no et canses gens, és genial. Això si, fa més d'un any que practico esport un cop a la setmana. Juguem a squash amb el meu cosí Cristian una mitja horeta i cremem tensions i rebaixem una miquetona la panxeta, que l'excès de cervessa es nota. Amb un dia a la setmana em donc per servit i això que m'oferereixen altres activitats però la meva resposta és taxativa: NO.

De vegades he jugat les típiques paxangues de fútbol però la gent s'ho pren en serio, s'emprenyen i això a mi no em mola. Així que passo, Sóc poc competitiu en els esports.

4. La gent diu que sóc fred i nerviós. Posaré un exemple. Aquest estiu vaig fer un viatge pels Balcans amb un colega de Periodisme. El viatge va ser impressionant, una aventura, carretera i manta. L'Enric anava sempre amb la guia Lonely Planet i la càmera fent fotos, jo m'ho mirava tot de forma més escepitca, introspectiva i les emocions han sorgit un cop he valorat tot el viatge, no al moment. El company sempre em deia que era com un moble, que no deia que maco, que maco, que criticava el tipic turisme de guerra, les fotos a l'artilleria a les parets de les cases, les cues per veure el pont de Mostar, una mica tot.

D'altra banda, a tot àrreu em diuen que sóc un cul inquiet. Que mitja hora i ja vull fer una altre cosa, anar a un altre lloc. Em passa a la feina (m'aixeco cada poc per beure aigua, fotocopies, w.c, entre d'altres excuses) i al meu dia a dia personal-social. Haig d'aprendre a calmar aquest nervi i les meves ansies. Serà massa tard??

5. Per últim, però no per això el menys important (momento topicazo, ho sé!!). Tinc 27 anys i estic solter. Les dones no em duren gens. Me'n canso. No sé si per la meva naturalesa nerviosa, que busco una perfecció que no trobo, o per paranoies meves però la meva relació més llarga ha sigut de vuit mesos, i això que part d'aquest temps va ser a distància i no ens veiem. No se que busco ni que no busco però les que he conegut no m'han acabat de fer el pes, o eren massa altes, o tenien veu de pito o no estava preparat en aquell moment (per posar alguns exemples d'excuses). No perdo l'esperança perque no em veig solter tota la vida però els anys passen i les dones interessants desapareixen del mercat. D'aqui a res haurem de recorrer a les separades o a les jovenetes que ens trobaran interessants. El temps posarà les coses al seu lloc.

Finalment, i per trencar amb la cadena, no la passaré a ningu, de moment. Com a mínim m'ha servit per mirar una mica dins meu i fer en alguns aspectes autocrítica, tot i que hauria de posar vint coses que no sabeu de mi o escriure un llibre, que sería un best-seller segur segur.

Week-End

Dissabte al matí. Tota la setmana treballant i arriba el divendres al vespre. Estic a casa al sofà sense ganes de fer res, només d'estar estirat i sense pensar. Poso la ment en blanc i em quedaría adormit, però no. Considero que encara sóc jove i que el plan de quedar-me a casa no em compensa. Truco als amics i organitzem una sortida per divendres sapiguent que dissabte m'aixecaré tard i amb ressaca. Haurem anat a sopar (sempre el mateix dilema:

1- Sopem barato i malament??
2- Ens gastem les cuques i ens claven vint i pico euros per menjar poc?
3- No sopem i la pillem directament ( és salvatge però alguns cops ho hem fet)

Normalment combinem les diferents opcions. La putada és quan dissabte, com és el cas d'aquest finde, tenim un sopar d'aniversari. Entre el sopar, el regal i la sortida, una pasta.

A més, obvi, els caps de setmana duren dos dies. Són curts, i si surts tots dos dies encara s'hi fan més. Personalment els diumenges em deprimeixen perquè ja veig que el cap de setmana s'ha esfumat i que no l'he aprofitat. Els meus week-end es redueixen a divendres tarda-nit i dissabte. Diumenge ressaca, escoltar l'Espanyol per la ràdio ( em poso molt nerviós si el veig per la televisió) i algun DVD a casa d'uns amics.

Per cert, heu vist Love Actually? comedia romántica britànica però que té gràcia.

Tot i que de vegades fem escapades al mar o a la muntanya, els meus findes són de diversió, sobretot nocturna i amb dosis alchòloques considerables. Perquè fer només una copa quan em dos podríes anar millor?? Sempre que no condueixis i l'úlcera i el fetge t'ho permetin.

Faig aquesta reflexió perquè fa temps que vull capgirar aquesta dinàmica. Sortir menys i aprofitar els matins i les tardes de dissabte i diumenge, que Catalunya també té vida que no sigui nocturna. M'estaré tornant conservador? Em faig gran i sensat? Que creieu??

De moment, només li donc voltes al tema, segueixo sortint, dormint els matins i deprimint-me els diumenges a la tarda.

P.D. El summum és diumenge a la tarda i amb tempesta. La depressió arriba a límits insuspitats (que poc que m'agrada la pluja tot i que sigui tan necessària).

Any nou, nova feina

El 2007 tot just acaba de començar i ja he tornat a canviar de feina (caldría veure si em canvío de roba interior tan sovint, és broma ja que és obvi que no). Fins el divendres 19 de gener vaig estar en un gabinet de comunicació treballant amb un client que casualment té la seu a dos minuts d'on estaré ara. Ahh, per si no ho sabeu, sóc o vull ser periodista.

La feina que estava fent fins ara ( entre d'altres tasques havia de: redactar notes de prensa, producte, actes, convocatories, alguna excursió, baixar a buscar el cafè i altres pormenores) no em desagradava sense ser la de la meva vida, però.... A principis de desembre em truquen d'una empresa on vaig fer pràctiques fa dos estius. En aquell moment em va tocar en sort redactar continguts per un portal d'Internet (www.ruralcat.net) sobre el món rural i ramader. L'experiència va estar bé i, dos anys després em truquen i m'oferiexen més diners i possibilitat de fer carrèra, sempre que demostri que la meva plumilla no enveja res a la del Quim Monzó.

Així que des d'aquest dilluns torno a ser un técnic del món rural ( aviso que no especialista així que preferiría que no fessim d'aquest blog una consulta). El temps és l'oblit però espero estar quiet una temporada ( ho dic amb respecte perquè aquestes paraules se'm poden girar en contra).

Democràcia al blog

Últimament algunes veus s'han manifestat en contra dels temes que he tocat en aquest blog, adduint que eren poc profunds i massa banals. Aquestes veus obliden que el meu blog es va crear amb l'intenció de ser un diari personal, repeteixo "personal", i com a tal reflecteix les meves vivències, emocions, preocupacions o el tema que em vingui de gust segons l'estat d'ànim. Lamento que hi hagi gent que opini que això és banal o poc interessant, i felicito aquells que fan del seu blog un diari polític, un full de ruta o un panflet. Cadascú és lliure d'escriure el que vulgui i com vulgui, barrejant llengues, estils o amb imatges o sense. Al contrari del que també se m'ha acusat de vegades, de ser poc demòcrata (recordo que no he viscut cap altre règim polític que aquest), per canviar imatges del pèrfil, esborrar posts. Refresquem també que semànticament democràcia vol dir el poder del poble, que la població cedeix a la classe política perquè representi els seus interessos, amb major o menor éxit.

En definitva, el meu blog és com jo, de vegades caòtic, divertit, confús, sense conclusions i desordenat però crec que autentic.

Llarga vida al meu blog......!!!!

P.D. Escric això durant la pausa del dinar a la feina, potser per això m'ha quedat més serios del que realment pretenia que no era res més que el dret d'expressió i més en un espai propi com un blog.

Tortura en la consulta de un dentista

Hacía aproximadamente tres años o más que no iba al dentista para hacerme ninguna revisión ni saludar. El pasado jueves, y después de mucho pensarlo, decidí ir y mejor me hubiera quedado en casa.

Me dieron hora a las ocho de la tarde para una limpieza ( normalmente duran una media hora, dependiendo del ritmillo que le ponga la dentista, ya que normalmente són mujeres las que se encargan de la higiene). Como que era nuevo en la consulta me dijeron que fuera media hora antes de mi cita para rellenar una ficha ( como debía ser la ficha para necessitar media hora-pensé yo???).

Como buen Viver, llegué a la siete y media clavadas. Entré en la cunsulta y no había ni un paciente ni nadie esperando y eso que me habían dicho que estaban a tope desde las 4 de la tarde. Me hace pasar a la salita y me da una hoja. Datos personales, enfermedades y alergías, nada más. Eran las 19.38 cuando la ficha ya estaba rellenada. Tocaba esperar un ratito.....

Como buena consulta de médico o peluquería, la salita estaba llena de revistas del corazón. Hasta 4 me leí en los cuarenta minutos que me hicieron esperar. A las 20.15 horas me viene a buscar la auxiliar diciendome que la doctora está lista. Obviare el nombre peró diré que era sudamericana. Qué pachorra tenía la tía! Me mira la boca, los dientes, me habla, le comento el problema que tuve con las encías hace unos años y se me pone drámatica. Me inspecciona a fondo y me dice que tengo caries y periodontitis (problema de inflamación de las encías que provoca que en casos radicales se te caigan los dientes. Por eso de la foto, no por gusto, jaja).

En principio las limpiezas duran una media hora. Yo salí del dentista a las onze menos cuarto de la noche. Pensaba que me darían hasta de cenar. Unos de lo momentos cumbres fue cuando me pregunta si aguanto el dolor. Vaya pregunta que me hizo la doctora: Claro que no!! Anestesia a tope. Me dormió la boca, poco a poco, por zonas hasta llegar al punto de no sentir nada, sólo los labios hinchados y que se me caía el agua por los lados como los abuelos cuando se quitan la dentadura postiza. Durante casi dos horas estuve sangrando a todo sangrar, levantando el brazo cuando me ahogaba con el agua que te tiran y pidiendo una de esas gafas para que no te vaya la porqueria a la cara. La verdad que no me acordaba de lo sufrido que es tener una dentadura como Dios manda. Además, para acabarlo de adobar, la doctora me comenta que el próximo día cuando me vea el Dentista que le lleva una analítica porque puede ser que mi problema periodontal sea debido a diabetes, tuberculosis, sida o en último caso a mala alimentación o mala higiene bucal ( la mire con una cara de rabia cuando me dijo eso, uffff).

A las 11 menos cuarto me dice que ya me puedo ir, con la boca toda tiesa y con un hambre que no veas. En una hora no pude comer nada pero hice caso omiso de ese aspecto. A la mañana siguiente tenía el labio lleno de sangre seca, quizás deberia haber cenado algo más ligero. Lo que está claro es que al dentista volveré de aquí a unos meses, más de tres y menos de doce, pero que debo hacer caso a los consejos que me dío para cepillarme bien los dientes y pasarme hilo dental.

Ya veis lo que cuesta mantener una sonrisa profinden y con todos los dientes en su sitio!

La partida de la seva vida

Com venim fent des de fa més d'un any, aquest dimarts el meu cosí Cristian i jo vam jugar la nostra partideta d'squash. Sembla extrany però aquesta trobada setmanal que va començar sent ocasional ha esdevingut una motivació. Juguem uns 40 minutets, reconec que una hora ens destroça, a un ritme trepidant, quasi ni parlem entre nosaltres, i en ocasions rebem una pilotada del contrari, que esperem sigui sense maldat.

Quan era més petit, tot i que encara sóc jove ( que diria en Serrat), els meus pares em van apuntar a classes d'aquest esport. És com un max mix entre el tennis i el frontón, però cansa que no vegis. El factor clau és que un dels dos jugadors guanyi el centre, perquè així pot pendre la iniciativa del joc i està més aprop de la paret i del vidre del fons de la pista. Com venia dient, jo he jugat força a squash ( haig de confessar que la comoditat també va ajudar a que mi aficiones ja que tenia un gimnàs a un minut de casa i de vegades hi anava a jugar jo sol, és trist però si).

Durant alguns anys vaig deixar de jugar i ja pensava que la meva àntiga raqueta es quedaria a l'armari com moltes de les jaquetes que tinc i que mai em poso, quan em truca el Cristian: ring ring ring....

- Escolta Francesc, perquè no juguem un dia a squash?? que tinc un gimnàs al costat de casa i pot estar bé!! Oks, m'apunto-vaig contestar!

D'això ja deu fer uns 400 dies, i de les partides que hem jugat el 88% les he guanyades jo menys l'altre dia. El darrer dimarts vaig patir una derrota d'aquelles que fan mal, no pel rival que és bó, sinó perquè em va passar la mà per la cara. Li sortia tot. Li entraven totes les boles, corria com un toro i- pam- me la creuava tocant la línea i fent impossible la meva estirada. Realment es mereixia la victòria ja que portava molts dies sense guanyar-me cap set i va jugar de conya. Cristian nano, preparat que aquest dimarts no et deixaré ni olorar-les, estas avisat ( ara ve quan torno a perdre, ja es veurà).