Francesc Viver davant del mirall

Estoy que me salgo. Segon post en un mateix dia. I mira que hi ha hagut setmanes que el tenia mort de fàstic el blog però...

La raó d'aquest segon post és donar a conèixer cinc coses que no sabeu de mi, a proposta de la Cristina González , amiga del meu cosí Cristian i a la que vaig conèixer aquest Cap d'any.

1. De petit era al·lèrgic a la papilla convencional i ma mare m'havia de donar papilles de pastenaga que eren les úniques que tolerava. Per cert, diuen que van molt bé per la vista però ara duc ulleres, així que aquesta premisa no és cent per cent fiable.

2. Tot i la meva condició de "periquito" de pro, confesso que he disfrutat, disfruto i disfrutaré de les victories del Barça. He crescut amb el Drem Team i el seu joc era increible. No responc a l'estereotip de seguidor de l'Espanyol que odïa al Barça, i al contrari també passa, tot i que el meu pare ha intentat influir en això, però sóc tolerant i passo d'aquestes coses.

3. Sempre dic que m'agrada fer esport però sobretot veure'l des de casa. Com he disfrutat cada any amb les pujades al Tourmalet del Tour, les carreres de motos o Formula 1 o d'alguns partits de tennis i de fútbol. Et poses igual de nervios o més que ells i no et canses gens, és genial. Això si, fa més d'un any que practico esport un cop a la setmana. Juguem a squash amb el meu cosí Cristian una mitja horeta i cremem tensions i rebaixem una miquetona la panxeta, que l'excès de cervessa es nota. Amb un dia a la setmana em donc per servit i això que m'oferereixen altres activitats però la meva resposta és taxativa: NO.

De vegades he jugat les típiques paxangues de fútbol però la gent s'ho pren en serio, s'emprenyen i això a mi no em mola. Així que passo, Sóc poc competitiu en els esports.

4. La gent diu que sóc fred i nerviós. Posaré un exemple. Aquest estiu vaig fer un viatge pels Balcans amb un colega de Periodisme. El viatge va ser impressionant, una aventura, carretera i manta. L'Enric anava sempre amb la guia Lonely Planet i la càmera fent fotos, jo m'ho mirava tot de forma més escepitca, introspectiva i les emocions han sorgit un cop he valorat tot el viatge, no al moment. El company sempre em deia que era com un moble, que no deia que maco, que maco, que criticava el tipic turisme de guerra, les fotos a l'artilleria a les parets de les cases, les cues per veure el pont de Mostar, una mica tot.

D'altra banda, a tot àrreu em diuen que sóc un cul inquiet. Que mitja hora i ja vull fer una altre cosa, anar a un altre lloc. Em passa a la feina (m'aixeco cada poc per beure aigua, fotocopies, w.c, entre d'altres excuses) i al meu dia a dia personal-social. Haig d'aprendre a calmar aquest nervi i les meves ansies. Serà massa tard??

5. Per últim, però no per això el menys important (momento topicazo, ho sé!!). Tinc 27 anys i estic solter. Les dones no em duren gens. Me'n canso. No sé si per la meva naturalesa nerviosa, que busco una perfecció que no trobo, o per paranoies meves però la meva relació més llarga ha sigut de vuit mesos, i això que part d'aquest temps va ser a distància i no ens veiem. No se que busco ni que no busco però les que he conegut no m'han acabat de fer el pes, o eren massa altes, o tenien veu de pito o no estava preparat en aquell moment (per posar alguns exemples d'excuses). No perdo l'esperança perque no em veig solter tota la vida però els anys passen i les dones interessants desapareixen del mercat. D'aqui a res haurem de recorrer a les separades o a les jovenetes que ens trobaran interessants. El temps posarà les coses al seu lloc.

Finalment, i per trencar amb la cadena, no la passaré a ningu, de moment. Com a mínim m'ha servit per mirar una mica dins meu i fer en alguns aspectes autocrítica, tot i que hauria de posar vint coses que no sabeu de mi o escriure un llibre, que sería un best-seller segur segur.