Week-End

Dissabte al matí. Tota la setmana treballant i arriba el divendres al vespre. Estic a casa al sofà sense ganes de fer res, només d'estar estirat i sense pensar. Poso la ment en blanc i em quedaría adormit, però no. Considero que encara sóc jove i que el plan de quedar-me a casa no em compensa. Truco als amics i organitzem una sortida per divendres sapiguent que dissabte m'aixecaré tard i amb ressaca. Haurem anat a sopar (sempre el mateix dilema:

1- Sopem barato i malament??
2- Ens gastem les cuques i ens claven vint i pico euros per menjar poc?
3- No sopem i la pillem directament ( és salvatge però alguns cops ho hem fet)

Normalment combinem les diferents opcions. La putada és quan dissabte, com és el cas d'aquest finde, tenim un sopar d'aniversari. Entre el sopar, el regal i la sortida, una pasta.

A més, obvi, els caps de setmana duren dos dies. Són curts, i si surts tots dos dies encara s'hi fan més. Personalment els diumenges em deprimeixen perquè ja veig que el cap de setmana s'ha esfumat i que no l'he aprofitat. Els meus week-end es redueixen a divendres tarda-nit i dissabte. Diumenge ressaca, escoltar l'Espanyol per la ràdio ( em poso molt nerviós si el veig per la televisió) i algun DVD a casa d'uns amics.

Per cert, heu vist Love Actually? comedia romántica britànica però que té gràcia.

Tot i que de vegades fem escapades al mar o a la muntanya, els meus findes són de diversió, sobretot nocturna i amb dosis alchòloques considerables. Perquè fer només una copa quan em dos podríes anar millor?? Sempre que no condueixis i l'úlcera i el fetge t'ho permetin.

Faig aquesta reflexió perquè fa temps que vull capgirar aquesta dinàmica. Sortir menys i aprofitar els matins i les tardes de dissabte i diumenge, que Catalunya també té vida que no sigui nocturna. M'estaré tornant conservador? Em faig gran i sensat? Que creieu??

De moment, només li donc voltes al tema, segueixo sortint, dormint els matins i deprimint-me els diumenges a la tarda.

P.D. El summum és diumenge a la tarda i amb tempesta. La depressió arriba a límits insuspitats (que poc que m'agrada la pluja tot i que sigui tan necessària).