Cultura tupperware
Són les tres menys quart i ja he dinat. Hem queden quinze minuts per entrar a treballar novament. Avui he dinat davant de la platja Mar Bella, mirant el mar i disfrutant del sol que cremava la meva cara. Per sort, que no és sempre, duïa les meves ulleres de chulo-putes que m'han sigut molt útils.
A la feina tenim una hora per dinar i la possibilitat d'un import XXX en tickets restaurant però que no cobreix ni de llarg tot el mes. Solució del 85 per cent de l'empresa: tirar de tupperware. L'empresa ha habilitat una sala al pis de dalt que es fa servir de menjador, i a fora i a unes taules que a l'estiu crec que si estarà prou bé.
Digueu-me raro o poc sociable però gairebé sempre menjo sol, m'agafo el meu tupper amb el seu menú variat i m'escapo a 500 metres de l'empresa per canviar d'aires, respires aire fresc i desconnecto. Dic lo de menú variat perquè acostuma a ser una carn freda, croquetes, pasta, arròs o en su defecto llegums. Sempre acompanyat d'una peça de fruita que acostuma a ser mandarina ( et deixa una "odor" als dits que pfffff).
De naturalesa menjo ràpid i, si es tracta d'un mini tupper com el meu cas, me'l zampo amb un plis, així que em queda temps de llegir el diari, escoltar músiqueta i si em vingués de gust fer un cafetó, però ho estic deixant ( ja sóc nerviós de mena, així que suavitzem cafeïna).
A les dues hi ha unes cues davant del microones que no vegis. La gent es prepara uns senyors plats però clar, després estan tips i no rendeixen. Reconec que passo una mica de fam i arribo a l'hora de sopar que em menjaria fins i tot els llençols. De moment visc a casa i em faig el tupper amb les sobres del dinar i del sopar del dia anterior, ja veurem que passa quan visqui sol i m'ho hagi de fer solet. Segur que el tupper serà encara més mini i menys variat.
Parlo de cultura tupperware perquè implica una manera de ser i de fer, de comportament, i de cuinar també. M'intento adaptar a ella. Podrà ella adaptar-se a mi??
Són les tres menys quart i ja he dinat. Hem queden quinze minuts per entrar a treballar novament. Avui he dinat davant de la platja Mar Bella, mirant el mar i disfrutant del sol que cremava la meva cara. Per sort, que no és sempre, duïa les meves ulleres de chulo-putes que m'han sigut molt útils.
A la feina tenim una hora per dinar i la possibilitat d'un import XXX en tickets restaurant però que no cobreix ni de llarg tot el mes. Solució del 85 per cent de l'empresa: tirar de tupperware. L'empresa ha habilitat una sala al pis de dalt que es fa servir de menjador, i a fora i a unes taules que a l'estiu crec que si estarà prou bé.
Digueu-me raro o poc sociable però gairebé sempre menjo sol, m'agafo el meu tupper amb el seu menú variat i m'escapo a 500 metres de l'empresa per canviar d'aires, respires aire fresc i desconnecto. Dic lo de menú variat perquè acostuma a ser una carn freda, croquetes, pasta, arròs o en su defecto llegums. Sempre acompanyat d'una peça de fruita que acostuma a ser mandarina ( et deixa una "odor" als dits que pfffff).
De naturalesa menjo ràpid i, si es tracta d'un mini tupper com el meu cas, me'l zampo amb un plis, així que em queda temps de llegir el diari, escoltar músiqueta i si em vingués de gust fer un cafetó, però ho estic deixant ( ja sóc nerviós de mena, així que suavitzem cafeïna).
A les dues hi ha unes cues davant del microones que no vegis. La gent es prepara uns senyors plats però clar, després estan tips i no rendeixen. Reconec que passo una mica de fam i arribo a l'hora de sopar que em menjaria fins i tot els llençols. De moment visc a casa i em faig el tupper amb les sobres del dinar i del sopar del dia anterior, ja veurem que passa quan visqui sol i m'ho hagi de fer solet. Segur que el tupper serà encara més mini i menys variat.
Parlo de cultura tupperware perquè implica una manera de ser i de fer, de comportament, i de cuinar també. M'intento adaptar a ella. Podrà ella adaptar-se a mi??
entrada de Cisco a las
1:44 p. m.
1 comentarios:
Jo també acostumo a dinar sol. Fins i tot, com has vist, tampoc m'importa esmorzar sol. Ja fa una colla d'anys que em vaig independitzar totalment i en aquest sentit sóc pitjor que un gat. Bé, tu ho diries d'una altra manera: BOHEMI. De qualsevol manera, però, sovint hi ha qui confon aquestes estones de soledat buscada amb una mena d'al·lèrgia. Aprofito aquest espai per reivindicar la necessitat d'aquesta mena de benestar que implica, entre altres coses, un gran sentiment d'autorealització personal.
Salutacions Cisco!
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio