La partida de la seva vida

Com venim fent des de fa més d'un any, aquest dimarts el meu cosí Cristian i jo vam jugar la nostra partideta d'squash. Sembla extrany però aquesta trobada setmanal que va començar sent ocasional ha esdevingut una motivació. Juguem uns 40 minutets, reconec que una hora ens destroça, a un ritme trepidant, quasi ni parlem entre nosaltres, i en ocasions rebem una pilotada del contrari, que esperem sigui sense maldat.

Quan era més petit, tot i que encara sóc jove ( que diria en Serrat), els meus pares em van apuntar a classes d'aquest esport. És com un max mix entre el tennis i el frontón, però cansa que no vegis. El factor clau és que un dels dos jugadors guanyi el centre, perquè així pot pendre la iniciativa del joc i està més aprop de la paret i del vidre del fons de la pista. Com venia dient, jo he jugat força a squash ( haig de confessar que la comoditat també va ajudar a que mi aficiones ja que tenia un gimnàs a un minut de casa i de vegades hi anava a jugar jo sol, és trist però si).

Durant alguns anys vaig deixar de jugar i ja pensava que la meva àntiga raqueta es quedaria a l'armari com moltes de les jaquetes que tinc i que mai em poso, quan em truca el Cristian: ring ring ring....

- Escolta Francesc, perquè no juguem un dia a squash?? que tinc un gimnàs al costat de casa i pot estar bé!! Oks, m'apunto-vaig contestar!

D'això ja deu fer uns 400 dies, i de les partides que hem jugat el 88% les he guanyades jo menys l'altre dia. El darrer dimarts vaig patir una derrota d'aquelles que fan mal, no pel rival que és bó, sinó perquè em va passar la mà per la cara. Li sortia tot. Li entraven totes les boles, corria com un toro i- pam- me la creuava tocant la línea i fent impossible la meva estirada. Realment es mereixia la victòria ja que portava molts dies sense guanyar-me cap set i va jugar de conya. Cristian nano, preparat que aquest dimarts no et deixaré ni olorar-les, estas avisat ( ara ve quan torno a perdre, ja es veurà).