Votant amb desgana

Diumenge es celebren les eleccions municipals a nivell estatal. Com a barceloní que sóc em toca escollir l'alcalde de la meva ciutat. El panorama no és gaire alentador. Hi ha 4 vells coneguts i un Hereu que també ens recorda a predecessors seus (la veritat és que no he viscut cap altre govern municipal que no hagi sigut socialista o tripartit).

Se m'ha passat pel cap no votar, però el meu "sentit democràtic" em conduirà cap a les urnes. El meu vot ja està decidit al 99'9 % i serà més que res per descarte havent estudiant els candidats, les propostes i els partits que representen.

Ara ja no hi ha volta de full però reclamaria cares noves per a la política catalana. L'última es va produir amb la figura d'Albert Rivera de Ciutadans, un partit híbrid que, sorprenentment, s'ha fet un lloc al Parlament Català. Haurem d'esperar molt perquè els grans partits renovin les seves llistes i atorguin major representació a la gent de trenta i pocs. N'hi ha alguns, no parlo per mi, que són de la generació JASP (expressió extreta d'un anuncia de vehicles de ja fa uns anyets).

Ahh, se m'oblidava (com podeu veure tinc un discurs molt organitzat), tinc la sensació que ens convoquen a les urnes cada cop amb més freqüència. Ara l'Estatut, ara el Parlament, ara la Constitució Europea, ara les zones verdes, ara l'Ave pel Litoral, i altres referèndums. Compartiu aquesta sensació?

A més, amb les cares repetides, la ciutadania té poques motivacions per votar, i es donen els índexs d'abstenció tan brutals que estem patint. La nit electoral tots els partits es mostren preocupats per la baixa participació i prometen estudiar-ho i prendran mesures, però al final res. No apliquen cap canvi i, faig una predicció, anirem a pitjor. I això que el PP esta calladet en els últims dies.

Dilluns comentem els resultats. Com sempre tots sortiran guanyadors. Qui els assessora? Quin optimisme davant una realitat que sembla ser ben diferent.