Tragèdia periquita a Glasgow

Ni els grecs, especialistes en el gènere de les tragèdies, haguessin pogut filar un final tan cruel com el que va viure la família espanyolista dimecres a Glasgow. Pel pels però se'ns va tornar a escapar la Copa, i personalment crec que ens la mereixíem.

Mentre vam jugar 11 contra 11, i sobretot a la segona part, la final tenia un clar color periquito i l'afició la veia a tocar. Des de l'expulsió el guió va canviar i el Sevilla va passar a dominar de forma arrasadora.

Des d'aquí vull fer un petit homenatge als jugadors que van suar la samarreta com mai, que corrien com si els hi anés la vida i van creure en el miracle (el gol de Jonathas a 5 minuts del final de la segona part de la pròrroga), que va arribar. La família blanc-i-blava pot treure pit d'un equip que va jugar de tu a tu amb un contrari que crec que era clarament superior.

La tanda de penals és una loteria (toma topicazo). Com a Leverkusen, salvant les distàncies, no vam encertar ficar la piloteta dins de la porteria, i Palop va estar encertadissim. Llàstima d'aquest final per un equip que es mereixia la glòria.

A partir d'ara lo important és no desmuntar l'equip i fitxar 3-4 jugadors que ens facin encara més competitius, i ben segur, que d'aquí poc tornarem a jugar una altre final europea.

Gràcies Espanyol per fer-nos sentir orgullosos de vosaltres i poder treure pit (cosa que no passa gaire sovint en una ciutat i un país que viu sota la dictadura del Barça).