La dictadura de l'estrès
Any 2007. Ple segle XXI. Era de les tecnologies, l'especulació immobiliària (tothom diu que la bombolla petarà però de moment ni rastre) i l'estrès.
Aquest últim concepte defineix perfectament la societat d'aquest segle que ens ha tocat viure. La gent vol fer més coses del que pot assolir (els dies segueixen tenint 24 hores), els nostres caps ens manen feines d'avui per ahir (implica hores extres by the face) i per poder tira-ho tot endavant s'ha de posat una sisena marxa i accelerar.
En un minut has de pensar multitud de coses. Treballes amb nombroses finestretes obertes i diversos documents a la vegada, mentre penses que faràs quan arribis a casa o si has tancat la porta al sortir. Aquests pensaments flueixen pel nostre cap, en mil·lèsimes de segon, intentant no barrejar-las perquè sinó seria un desastre.
El nostre dia a dia també ens ve dictat per una estrès gairebé dictatorial. T'aixeques just per poder dormir una mica més i ja vas empalmant les hores a un ritme vertiginós. Plegues i en lloc de voler descansar una estona, has de tornar a córrer perquè fas tarda al gimnàs, a les classes de ioga, anglès o de cuina àrab. I això dia rere dia.
A més, volem aprofitar els caps de setmana o les vacances per fer les coses que la jornada laboral no ens permet: estar amb els amics, anar al cine, soparet sense mirar el rellotge, gaudir del teu temps lliure sense l'opressió d'un horari laboral sovint dantesc (no és el meu cas actual).
Divendres a la tarda. Plegues de treballar. Vols sortir de festa però vols desconnectar i descansar. Ara penses que et quedes a la ciutat per gaudir de la nit, ara decideixes que aniràs al poble i carregaràs les piles per la següent setmana.
El cervell no para. En cinc minuts és capaç de reclutar tots els pros i els contres que tindrà una decisió i una altre. Passant les hores i no has pres cap decisió. Podries combinar-ho però el dissabte estàs que no ets persona. Perquè ens és tan difícil frenar el nostre rellotge biològic i prendre les decisions amb serenor i tranquil·litat??
Si seguim els dictats del "fast fast", l'estrès serà la principal malaltia dels propers anys.
Aquest últim concepte defineix perfectament la societat d'aquest segle que ens ha tocat viure. La gent vol fer més coses del que pot assolir (els dies segueixen tenint 24 hores), els nostres caps ens manen feines d'avui per ahir (implica hores extres by the face) i per poder tira-ho tot endavant s'ha de posat una sisena marxa i accelerar.
En un minut has de pensar multitud de coses. Treballes amb nombroses finestretes obertes i diversos documents a la vegada, mentre penses que faràs quan arribis a casa o si has tancat la porta al sortir. Aquests pensaments flueixen pel nostre cap, en mil·lèsimes de segon, intentant no barrejar-las perquè sinó seria un desastre.
El nostre dia a dia també ens ve dictat per una estrès gairebé dictatorial. T'aixeques just per poder dormir una mica més i ja vas empalmant les hores a un ritme vertiginós. Plegues i en lloc de voler descansar una estona, has de tornar a córrer perquè fas tarda al gimnàs, a les classes de ioga, anglès o de cuina àrab. I això dia rere dia.
A més, volem aprofitar els caps de setmana o les vacances per fer les coses que la jornada laboral no ens permet: estar amb els amics, anar al cine, soparet sense mirar el rellotge, gaudir del teu temps lliure sense l'opressió d'un horari laboral sovint dantesc (no és el meu cas actual).
Divendres a la tarda. Plegues de treballar. Vols sortir de festa però vols desconnectar i descansar. Ara penses que et quedes a la ciutat per gaudir de la nit, ara decideixes que aniràs al poble i carregaràs les piles per la següent setmana.
El cervell no para. En cinc minuts és capaç de reclutar tots els pros i els contres que tindrà una decisió i una altre. Passant les hores i no has pres cap decisió. Podries combinar-ho però el dissabte estàs que no ets persona. Perquè ens és tan difícil frenar el nostre rellotge biològic i prendre les decisions amb serenor i tranquil·litat??
Si seguim els dictats del "fast fast", l'estrès serà la principal malaltia dels propers anys.
entrada de Cisco a las
1:59 p. m.
0 comentarios:
Publicar un comentario
Suscribirse a Enviar comentarios [Atom]
<< Inicio