Dia 3

Fa just tres dies que el Toro i la Misha s'han casat ( contant que es van casar divendres al migdia). No fa ni una setmana que vam anar de comiat de solter per celebrar que el Juanito se'ns casava. I ala, en poc menys de dues setmanes., i una suculenta pasta mediante, ja estan casats. No dic res de viure junts perquè ja hi vivien ( en pecado que deien aquells, que fuerte, que fuerte!!!).

Per problemes logistics, que espero solventar en breu, no puc acompanyar aquestes línies amb un suport fotogràfic ( em comprometo a insertar-les quan m'hagi acabat de barellar amb el dispositiu USB i aconsegueixi que el pc me' l reconegui).

Del comiat poc a dir. El vam disfraçar d'escocès ( es va negar a seguir el ritús i anar sense roba interior) i es va passejar per Barcelona fent una mica l'animal. Llàstima que ja no és el que era i a les dues del matí enfilava cap al seu poble amb un estat més aviat precari. Les aventures que vam viure entre mig queden entre els que hi erem ( pacte de guardar silenci, recordeu!!).



Del casament puc dir que només van fallar les 4 gotes que van caure en moments esporàdics, tota la resta fantàstic, de conya. És de les poques bodes que no em quedo amb gana, només dic això, i amb una qualitat excel·lent ( el meu llamantol era tan fresc que corria pel plat...). Per extrany que sembli no em van donar els ninotets dels nuvis ni el ram ( serà perque no sóc dona? serà perque no tinc parella? serà serà moltes coses però si que em van fer testimoni a l'església per part del grup d'Història de la UAB ( això no m'ho treuen).



Després bailoteos, copichuelas i passant les hores disfrutant com gamberros. Reconcec que anava un xic alegre ma non troppo. A les 4 del matí ( obro parentesi per dir que es casaven a dos quarts d'una del migdia-tanco parentesi), enfilavem cap a l'Hotel Pere III, centre d'operacions de tots aquells que no podiem/voliem/desitjavem trobar-nos els mossos a la carretera).

A l'endemà, ens aixequem, pim pam pim pam. Coca-cola per fer baixar les copes de la nit anterior i un entrepà per fer coixí. Erem deu persones. Una d'elles salta i diu:

-Perquè no anem a Montserrat?

Moments de silenci, mirades, indecisió fins que jo, qui sinó, m'aixeco hi dic que si. Em feia gràcia, no coneixia Montserrat ( no hi tornaré fins d'aquií deu anys o l'Espanyol faci una ofrena per alguna Copa). Fred el que és fred en feia molt allà dalt. L'americana del casament m'abrigava poc i els tacons i les sabates de vestir no eren gaire comodes.




Qui ens ho havia de dir que acabariem veient la Moreneta ( no ho vam fer pq hi havia una cua de Cal Dèu). !!
A tot això. el Toro i la Misha ja portaven un dia casats. Si no em fallen els càlculs avui en portaran tres. No vull dir res, però em faran Tito Paco en menos que canta un gallo, sinó ja veureu. Però mentre no arriba la criatura disfruteu i disfruteu.

Molta sort i felicitats!!!