Youtube is my tube

No entiendo porque pero tengo fama de ser poco mañoso con las nuevas tecnologias, a pesar que soy quien programa todos los aparatos que nos compramos en casa. Vista la poca confianza que depositan en mi, sobretodo con los ordenadores, he decidido aplicarme un poco en la materia y aventurarme a colgar mi primer vídeo en el Youtube.

La experiencia no ha sido del todo mala. A primera vista da el pego y he conseguido superar los escollos que supone trabajar en inglés.

De antemano pido disculpas por la calidad del vídeo, rodado con una 10 mm ( o eso dicen los entendidos en el séptimo arte) y las payasadas que hacian los dos protagonistas.

No daré pistas sobre el sitio a ver si lo adivinais!

P.D. He descubierto el filón del Youtube. Próxima vídeo nuestras vacaciones en Tenerife que empiezan este domingo.

Me gusta el fútbol

Ya queda menos. Mañana la campaña liguera 2007-2008 echara a rodar y los enfermos del balón verán saciada su sed durante estos meses de descanso. El derbi madrileño será el pistoletazo de salida de una Liga que promete muchas emociones.

Para no variar, la Liga española ha sido la que más ha invertido en fichajes este verano, algunos de relumbrón como el caso de Henry o Robben que contrastan con la incorporaciones de jugadores mediocres que frenan la progresión y la subida al primer equipo de jóvenes valores de la cantera.

Esta es una de las miserias de los últimos años en el fútbol internacional. La mayoría de equipos prefiere invertir en fichajes dudosos, y ruinosos, de jugadores extranjeros que dar confianza a las jóvenes promesas que han mamado los colores desde su niñez y que se partirían la cara por su club. Es el dilema de siempre: mercenarios contra la cantera (y los respectivos valores que eso implica).

Capítulo aparte merece al Athletic de Bilbao que configura sus alineaciones con jugadores vascos o del territorio de las vascongadas. Normalmente, excepto salvedades como Roberto Rios, Echevarria o Urzaiz o otros fichados a golpe de talonario, són de la cantera y eso se nota cuando se juegan el descenso, como ha sucedido en alguna ocasión (léase la última temporada).

De todos es conocida mi categoría de sufridor perico. Puesto que acabo de alabar la política de cantera del club vizcaíno no puedo dejar de hacerlo del club pequeño de la Ciudad Condal. Hemos pasado de ser una pequeña mafia rusa, durante la época de Juli Pardo (manos arriba eso era un atraco) a confiar ciegamente en las promesas que nos han llevado a conquistar dos copas del Rey en los últimos siete años ( a ver si sigue la racha).

Como pasa el tiempo, para todos por supuesto. La pasada temporada se cumplieron diez años del debut liguero de Raúl Tamudo, el icono perico, contra el Hercules y celebramos la consecución de los más de cien goles de este habilidoso delantero en competición oficial. Tamudo ya era, y es, santo y seña del "españolismo" y ha entrado, por meritos propios, en la historia de este club centenario.

El capitán no brilla por sus declaraciones fuera de los terrenos de juego ni por ser un intelectual. Tamudo habla en el campo, su lenguaje es el balón y su leit motiv es el gol. Y ese lo hace a las mil maravillas.

Su peso dentro del equipo y ante la afición hace que, muy de vez en cuando, venza su timidez ( no hagan juego de palabras fácil con el apellido: ta-mudo) y haga oír su voz, siempre relacionado con temas meramente deportivos y de índole perica.

Una pregunta que me viene a la cabeza. Porque cuesta tanto que los futbolistas cumplan con las peticiones de los medios de comunicación? El FCB lleva un par de años peleándose con la prensa para que Ronnie o Eto'o salgan a decir tópicos en una rueda de prensa y no sea en un acto promocional donde se sueltan que da gusto. Habría que boicotear esos actos, ya verían como hablan y rajan.

Lo dicho. El sábado el balón empieza a rodar. Me la juego y pronostico que el Español luchara por entrar en la UEFA y que llegaremos a la final de la Copa del Rey ( si hay penaltis no me atrevo a decir el ganador).

El negoci de la guerra

Pels periodistes, l'arribada del l'estiu significa sovint donar sortida a notícies més lights, de "veranito" que diem nosaltres. Una d'elles, tot i ser d'aquest període, m'ha cridat l'atenció.

"Les autoritats berlineses preocupades pel deteriorament de les restes del Mur de Berlín". Déu ni do. Lo que durant 28 anys va significar la divisió del país entre comunistes i capitalistes, i la mort de més de 50 persones que van intentar creuar el mur, s'ha convertit en un punt turístic de primera magnitud i la gent s'hi fa fotos com si no hagués passat res (quina poca memòria tenim, quan volem).

Els primers estudis encarregats per les autoritats calculen que hauran de fer una inversió milionària per aconseguir que el mur torni a brillar com abans ( ho convertiran en una nova porta de Brandenburg??).

També relacionat amb els nostres veïns germànics (al costat precisament no estem, però amb el low-coast tot està a prop), vaig llegir que s'han trobat uns documents que demostren les polítiques repressives de l'antiga RDA (sota l'òrbita comunista) en aquells anys on apareix la cita següent:

"No es dubti a disparar, si cal, contra dones i nens" (autoritats de la Stassi al 1973).

No se vosaltres però se'm posa la pell de gallina.

Ambdós noticies em van fer venir al cap la meva excursió a l'antiga Iugoslàvia a l'estiu passat. El cas de Berlín i del seu mur em va recordar la nostre passejada per Mostar i els edificis abandonats amb restes de metralla. Amb els anys, si es curen les ferides nacionalistes que encara els separen, les ciutats que més van patir la guerra podran recuperar el seu esplendor. La meva pregunta és: els interessarà mantenir parts en runes per atraure turistes que vulguin comprovar in situ els mals que va provocar la guerra? Estic segur que si. Al costat d'edificis més moderns conviuran altres mig derruïts i amb restes dels bombardejos i tothom tan tranquil.

Estan en el seu dret de fer-ho però no m'agrada participar del negoci de la guerra. Ja li vaig comentar en el seu moment a l'Enric, el company de fatigues, però ho trobava patètic i no vaig fer-ne cap fotografia.

Berlín i l'operació de neteja del mur venen a confirmar la meva teoria. Reflexionem-hi.

Oasis català

Tot i trobar-nos en ple període de vacances, Catalunya dista molt de ser un oasis català, terme encunyat durant el govern pujolista per referir-se a la pau i consens polític que es vivia en aquella època.

En l'últim mes una sèrie d'esdeveniments han pertorbat la pau del pacífic i pacient poble català, alguns de recurrents i altres d'inesperats.

RENFE segueix desesperant pels seus problemes i retards, dia sí i dia també. La nul·la inversió que s'hi ha fet per part de l'administració central ha convertit aquest servei en tercermundista i si has d'agafar al tren per anar a algun lloc ja saps que hauràs d'encomanar-te a algun sant per arribar a l'hora. La solució passar per transferir RENFE a la Generalitat? Diria que no. Seria el mateix mal amb altres culpables.

L'apagada elèctrica que va patir la metròpoli de Barcelona a mitjans de juliol. Simplement increïble que en ple segle XXI una ciutat visqui a les fosques gairebé dos dies. El govern posa d'exemple les apagades que pateixen ciutats dels Estats Units però a mi no em compensa. A "toro pasao" acusen Red Elèctrica i Endesa de no invertir en la xarxa des de fa molts anys i que el problema es veia venir feia temps. Anem servits! Perquè no els obligaven a arreglar-ho? I el tema de les compensacions té gràcia. Els damnificats, si arribem a cobrar-les, podrem estar contents amb un ingrés de 300 euros, però segur que no et deixen de cobrar la factura del mes de juliol.

Em recorda quan la companyia de telèfon X, depèn de la que tingueu contractada, et talla la línia per algun problema. Et poden deixar sense telèfon dies sencers i tu incomunicat. Truques i els cantes la canya i reclames que no et cobrin la totalitat de la factura d'aquell mes però ben segur que s'ho passen pel forro.

Mega-buchon a l'AP-7. Coincidint amb l'operació sortida d'agost es formen cues de més de 70 km. Històriques, de moment, perquè segur que se'n formaran de més llargues en uns anys. Els de ACESA, que vius ells, no obren les barreres dels peatges fins que el govern els obliga al cap de no se quantes hores. Quins cullons! Estic indignat, com poden tenir la barra de cobrar-te per un peatge que en aquests casos no fa més que empitjorar el tràfic. Els francesos, sempre per davant, ho tenen previst de fa temps: si hi ha cues importants s'obren les barreres.

Aquí no passa el mateix i ACESA demana compensacions, com si no portessin estafant-nos mitja vida.

Per últim, els problemes a l'aeroport. Si no es per una cosa o per un altre, si viatges amb avió i surts del Prat, prepara't a viure sensacions "dragon-khanianas": retards dels vols, problemes amb l'equipatge, bitllets fantasma, vagues múltiples... Ja ho deia la Trinca: " si vols passar-t'ho pipa viatja amb avió".

A títol personal diré que "visto lo visto", dir que Catalunya viu en un oasis de pau i tranquil·litat és faltar a la veritat o viure una realitat diferent a la del país.

Per cert, Montilla ha interromput les seves vacances per preparar la compareixença al Parlament per respondre als desgavells de l'últim mes. Les imatges mostren el govern unit i reunit per planificar com defensar-se dels atacs que els hi arribaran. Serà veritat? Que farà Carod quan es quedi com a president en funcions? Té organitzat algun viatge, alguna reunió?