Un lloc on viure

Com diuen els castellans, "no es oro todo lo que reluce". Superades les meves primeres tres setmanes de vida emancipada en el paradís de la Mar Bella he topat frontalment amb algun inconvenient, que la gent ja em pronosticava, però el balanç és absolutament positiu.

Viure amb els pares està bé perquè t'ho trobes tot fet i et permet estalviar gran part del sou però hi ha un moment a la vida que busques el teu espai, i a casa seva no el pots trobar. Per liberals que siguin, en algun moment et poden dir allò de "recorda que vius a casa meva" o intentaran controlar les teves entrades o sortides de casa com si tinguessis 16 anys.

Jo feia temps que tenia decidit "volar del niu" però, com la majoria dels joves, estava hipotecat per uns sous que ratllen la misèria i uns lloguers aberrants per minipisos o caixes de mistos. La solució més recorrent és compartir pis amb els colegues però en el meu cas els possibles candidats ja estaven col·locats o vivien en una "happy house".

L'altre opció que em donaven era agafar un pis més gran i llogar habitacions a "desconeguts". No vaig pensar gaire en aquesta possibilitat ja que preferia viure en un pis més petit però no sentir-me estrany compartint pis amb altre gent.

A finals de novembre, les meves pregaries i les veles als sants immobiliaris van obrar el miracle. En poc temps ja m'instal·lava i començava una nova vida on sóc l'amo y senyor. Si jo no rento, el pis estarà brut. Sinó faig la compra, la nevera estarà més buida i no és pot de tirar d'entrepà o de restaurant cada dia (els sous pugen poc però la inflació no perdona).

Per pròpia comoditat, intento deixar el pis ordenat i prou net quan surto de casa a primera hora. Prefereixo dormir menys però saber que arribi a l'hora que arribi no hauré de fer-me el llit o desar les coses que la nit passada o al matí em va fer pal recollir.

Cada persona té les seves manies i se que viurà sol farà que les accentuï encara més però que s'hi pot fer, no vull que el pis es converteixi en una jungla de pols, brutícia i escombraries.

Per cert, començo a comprovar que fer la compra per una sola persona no és fàcil i que acabes tirant menjar. Haig d'aprendre a calcular les racions o estabilitzar la meva fam diària.

Ahh, se m'oblidava, algun sap com funciona la meva rentadora? Llegeixo les instruccions i no hi ha manera. Masses botons per una sola màquina. Clar, que tampoc he comprat sabó ni suavitzant, així que poca roba netejarem. No fos que provéssim i s'escurces.

Molts haureu passat per aquesta fase inicial de l'emancipació. Tot és nou, tot fa gràcia, proves coses, et sents estrany però content ja que has obert una nova porta i t'has deslligat més del cordó umbilical que ens lligava amb els progenitors.

P.D. Dic "més" perquè no vull prescindir dels tuppers de fideuà o croquetes de la meva mare, que estan per llepar-s'hi els dits.