Virus i antídot

Es desperta sobresaltat i suat. Estira el braç i busca una primera carícia matutina però ella ja no hi és. Amb un somriure nerviós cabusseja sota el coixí que encara està impregnat del seu olor. Desitjaria aixecar-se i sortir corrent cap a la terrassa esperant que fos allà fumant la primera cigarreta del dia, però no ho fa. Ella no és així, actua per impulsos, responent el dictat del "ara i aquí" i no vol que ningú la sotmeti a la dictadura de la monotonia. Vol seguir sent jove i gaudint de la seva llibertat sense lligams.

Tot i els sentiments, ell ho entén ja que fins fa poc temps actuava de la mateixa manera. El seu univers girava només al seu voltant, tenia amics però egoistament només pensava en els seus interessos, preocupacions i amb un cor gèlid com el d'un iceberg. Moltes dones havien passat per la seva vida com si es tractés d'un viatger que només busca omplir el seu passaport de segells d'entrada.

Les paraules sobraven. La mirada buida dels seus ulls eren un reflex de la seva ànima trista. No buscava res perquè res no era suficient. No buscava la perfecció perquè sabia que no existeix i que ell tampoc ho era. Enamorar-se i comprometre's amb algú que no fos ell mateix formaven part del guió d'una novel·la de ciència ficció, gènere que detestava sobremanera.

En la seva relació amb les dones actuava amb instint animal. Aprofitava la seva bona planta com un imant i fugint de la monotonia canviava de les rosses a les morenes i d'aquestes a les castanyes segons el dia de la setmana. Mai repetia sabent que era el millor esquer per un mar ple de peixos.

Tot d'una el mar es va buidar i va descobrir el peix que volia que fos la seva millor pesquera. Era un local de moda de la ciutat i no hi cabia ni una agulla. Estava absort apurant les últimes gotes del seu cubata quan la va veure entrar. Tothom es girava al seu pas i ella ni s'immutava. De poc no li cau el got a terra. Era una deessa en carn i ossos, la reina mare de les abelles i no li podia treure l'ull de sobre.

Ell no parava de suar, la gola se li va assecar com si fos el desert dels Monegros, el cor li anava a mil i no podia aixecar la mirada del terra, que no estaria de més que haguessin netejat una mica millor. Els seus amics també havien detectat la presència d'aquell "peix gros" i brindaven per ella.

Sentint-se el centre d'atenció somreia sense parar. No negava una mirada a ningú i els seus ulls es clavaven com un clau. Ell, sempre segur de si mateix, havia d'apropar-s'hi i dedicar-li unes frases que cridessin la seva atenció. En aquell moment, més que mai, havia de demostrar el seu imant.

Aprofitant una visita al Sr.Roca s'hi va apropar per posar en marxa el seu pla de conquista. Esperava que el seu perfum, aconsellat expressament per una amiga que hi entenia, l'ajudés en aquell combat al KO, on els petits detalls decideixen. Un cop més no va fallar però no de la manera que esperava. Al seu pas, ella va començar a tossir i rient preguntava d'on venia aquella ferum a colònia del seu avi.

Era el seu moment, l'excusa perfecte. En dècimes de segon va repassar el manual i afilar el seu ingeni per comentar-li que en cultures orientals ancestrals aquella olor era molt apreciada i que connotava poder i admiració. Evidentment no va colar però ella va entrar al joc. El gel s'havia trencat.

Al cap d'uns minuts, els respectius amics van començar a desfilar. A l'endemà tenien coses a fer. La parella seguia al seu món acompanyant la conversa amb rialles i carícies suaus, fins que el porter els va convidar a sortir del local.

Què feien ara? Havia de treure el seu instint i portar-la al seu apartament amb qualsevol excusa mínimament construïda?. Mentre aquests pensaments corrien pel seu cap, ella va prendre la iniciativa.

-Et ve de gust fer la última a casa meva?
-No vull estar sola i m'has caigut simpàtic, tot i la "olor".
-Ok, anem, tu em guies.

No van fer cap copa i es van deixar portar pels instints. Setmana darrere setmana, les trobades es repetien. Les tornes havien canviat ja que el caçador havia caigut a la trampa. Se'n va enamorar a primera vista però ho havia de dur en silenci per no fer-la fugir.

Lavabos dels locals, emprovadors, metros, carrers foscos i cales desertes van ser testimonis de les seves tòrrides trobades, fugint de la convencionalitat i de compromisos adquirits.

Començava a patir la seva pròpia medicina i feia mal, però no la volia perdre. Qualsevol dia podia ser l'últim i havien d'aprofitar el moment. Estava malalt d'amor i ella n'era el virus i l'antídot, el gos que es mossega la cua.