L'art de conversar

Hi ha fets que et marquen des de petit. Un d'ells em porta, a la meva infància, al patí de la casa familiar a Roses on es reuneix tota la família a l'estiu a prendre cafè i fer la sobretaula. Amb el temps s'ha anat diluint però anteriorment, quan érem molts i en plenituds físiques i mentals, eren tot un espectacle.

Donada la meva curta edat i experiència a les primeres sobretaules em limitava sobretot a escoltar i ser espectador dels debats, discussions o polèmiques sobre temes d'actualitat política nacional, internacional, local o temés més tècnics que els afectaven com a individus o col·lectivament.

De fet també recordo que en alguna ocasió jo era l'encarregat d'obrir les converses amb els temes d'actualitat que apareixien a la premsa. Per estrany que fos era com un savi llufa que coneixia els noms de tots els presidents, partits i ideologies d'aquí i d'allà, i això que només tenia sis o set anys.
Encara avui m'ho recorden: -Ohh, amb la de coses que sabies quan eres marrec!!

Aquestes sobretaules d'estiu a Roses m'han vingut al cap perquè aquesta darrere setmana he recuperat el noble art de la conversa en dues ocasions. La primera va tenir lloc en un "merendero de la Mari" que hi ha a prop d'Arenys de Munt amb els meus colegues periodistes de la facultat. Rodejats de l'olor a brases i barbacoa alhora que saborejant un bon vi de Bordeus, vam repassar els temes més candents de l'actualitat. Els problemes de la RENFE, la crema de fotos del rei, l'Estatut, la refundació del catalanisme proposada per Mas, les agressions xenòfobes als trens, els canvis de format de les principals capçaleres del nostre país, i de gastronomia i esports.

D'un tema saltàvem a un altre i tots en donàvem la nostra opinió o deixàvem caure fines ironies que sabíem que podien suscitar la reacció dels altres contertulis. Les nostres trobades periodístiques-semblant a un fòrum de savis-llufes- es caracteritzen pel bon menjar, beure i per la sobretaula que ens acompanya. Pobre de tu que no hi arribis ben empapat de l'actualitat, llibres o d'articles publicats en els diaris més recòndits del planeta, perquè sinó, com hem va passar a mi en una ocasió, seràs la mofa durant setmanes.

L'altre sobretaula va tenir lloc ahir mateix durant la trobada amb els companys d'Història de l'Autònoma. Vam decidir trobar-nos a Castellar del Vallès, on encara no hi arriba la Línia Blava del metro, i vam dinar en un restaurant de cuina tradicional. Les trobades d'historiadors són menys transcendents i repassem totes les coses que ens han passat en els deu anys que fa que ens coneixem, i n'afegim les noves que ens van succeint. La darrera va ser en un restaurant però sovint són a casa de gent. Mentre cuinem les cerveses i les ampolles de vi van caient, més vi durant el dinar, i de postre el cigaló, la copeta i els purets.

Amb el pas dels anys el grup ha anat creixent amb l'arribada de les parelles, parelles d'amics o en algun cas d'algun fill. Tot just ahir recordàvem que ens estem fent grans i com estan canviant les prioritats: casar-se, hipoteques, fills, viatges culturals i no per anar de festa. No obstant, de tant en tant deixaven caure alguna indirecta al sector solter del grup, format per tres irreductibles gals, per animar-nos a assentar el cap.

Com qui no vol la cosa vam estar més de tres hores al restaurant i jo, amb el Frenadol a una mà i el vi en una altre, vaig tornar a casa tot cofoi. Dona gust gaudir d'un bon menjar i de la seva posterior sobretaula, és tot un art.