Pa gustos los colores

M'agrada navegar contracorrent. Desconec quan hem va néixer aquesta afició per no compartir els gustos ni els pensaments de la majoria. Irònicament ho addueixo a que sóc periodista i que ho haig de qüestionar tot i tenir un pensament propi, però els que m'envolten diuen que és purament per "tocar els cullons".

Para muestra tres botones. Per herència familiar sóc periquito i de ben petit ja anava al camp amb la samarreta blanc-i-blava i traient pit, com ha de ser. Com a bon seguidor sempre m'he queixat del tracte discriminatori que hem viscut per part dels mitjans de comunicació ( televisió, premsa generalista o els diaris esportius catalans) que ens han atorgat un paper d'absolut outsider.

El tractament ha arribat als extrems de, per exemple als Telenotícies, presentar abans un nen japonès fent-se una foto amb el Ronaldinho quan no jugaven partit que els gols marcats pel capità Tamudo poques hores abans.

TV3 amb una edició de Gol a Gol Espanyol intenta compensar tants anys de tractament vexatori, i això que també ens patrocinen, però jo hem seguiré queixant i defensant que el meu club sigui tractat com tocaria (per història, massa social, trajectòria..).

Pel que fa als meus gustos musicals podríem dir que s'allunyen dels de la majoria de la joventut. Ja fa anys que reivindico un homenatge a la denostada Raffaella Carrà, i mai arriba. Vagi on vagi, per la nit és clar, demano el meu tema d'aquesta cantant italiana ("Para hacer bien el amor hay que venir al sud", "Qué dolor, que dolor dentro de un armario", "Fiesta, que fantastica fantástica es la fiesta", entre d'altres superventes).

En més d'una ocasió l'encarregat de posar la música (de dj com dèu mana n'hi ha pocs) m'han mirat com un "rara avis" i se m'han tret de sobre a caixes destemplades. Però, jo, com a torrecullons que sóc, deixo passar els minuts i insisteixo en la meva petició. Els cops que m'han fet cas i la deixen sonar és un absolut espectacle. La gent treu el seu esperit festiu i perden la vergonya, cantant i cridant com bojos, com si es tractés del " I Will survive" de Gloria Gaynor. Podeu comprendre que el meu orgull és màxim quan observo el meu èxit. Fins i tot els he fet provar la medicina als propis italians que en un principi es mostraven absolutament sorpresos pel meu gust musical.

Per últim, si estic inspirat i he dormit bé m'agrada portar la contrària gairebé per defecte. Amb la fina ironia que em caracteritza, i tot i que hi estigués d'acord, participo de les converses, debats i aconsegueixo crear una sana polèmica. Sovint em diuen "tiu, tu has d'anar a la tele, que com a polemista no tens preu". Ja veurem, el temps dirà. De moment no en tinc ganes.

Us deixo una cançó d'aquesta gran artista. Gaudiu-la i no us talleu si voleu ballar.