sábado, noviembre 24, 2007

Samarreta

4.15 de la matinada. Arribo a casa i em ve de gust actualitzar el meu bloc. És tard, les copes pesen i els ulls se'm tanquen. Així doncs donaré llibertat a la meva vena rumbera i me'n vaig a dormir amb el grup Gertrudis. No són els meus preferits però te'n vas al llit amb marxeta, que mai està de més.

Dale maestro!!

Etiquetas:

jueves, noviembre 22, 2007

Serrat i Sabina

No m'agrada que em facin escollir entre Serrat i Sabina, actualment en gira conjunta, ja que els dos m'agraden per igual. No obstant, com la música en general, depèn de l'estat d'ànim que tinguis que escullis un o l'altre, ja que un em trasllada a un escenari i em porta un records i l'altre m'evoca altres sensacions. No tenen res a veure, són dos estils diferents, tot i que ara versionin cançons l'un de l'altre, però no vull destacar-ne només un.

Això si, puc reconèixer que Serrat ens ha acompanyat a casa des de tota la meva infància i Sabina ho ha fet quan estava en plena adolescència. Tendeixo a escoltar al nano de Poblesec quan estic a casa mentre el poeta d'´Úbeda m'acompanya en els meus viatges i sortides.

Us en deixo dos mostres perquè compareu i digueu la vostre.



(Original de Eclipse de Mar de Juan Carlos Baglieto)



(Original de Cançó de Matinada de Joan Manuel Serrat)

miércoles, noviembre 21, 2007

Dret a què??

Ja fa dies que tenia aquest post pendent i ha arribat l'hora que vegi la llum. El passat 10 de novembre vam anar a sopar per celebrar el meu 28 aniversari. El barri escollit per a l'ocasió va ser Gràcia i el restaurant en concret, Art& Noise (C/Topazi).

La veritat que és un marrón quan et toca organitzar un sopar d'aquest tipus ja que vols que la gent sopi relativament bé per un preu que no sigui desorbitat i que ens deixin fer una mica de catxondeo.

A tal efecte, hem vaig passar més d'una setmana trucant a diversos restaurants per estudiar les diferents ofertes de grup i si podíem reservar per les deu de la nit. Depèn de quins llocs organitzen dos torns; el primer a les nou de la nit (massa aviat i et foten pressa perquè acabis de sopar aviadet) i l'altre a les onze(pel meu gust un pel tard ja que l'estómac no m'aguanta fins aquella hora sense ingerir res).

Després de voltes i més voltes, trucades i trucades, i consultar infinitat de webs vam optar pel restaurant de Gràcia. No obstant, abans de fer la reserva definitiva, vaig trucar per informar-me de menús i ofertes de grup. Malauradament, el citat establiment no oferia cap preu especial per un grup inferior a 15 persones, i nosaltres érem 13 (no vull ser supersticiós). Atès que no podíem beneficiar-nos del menú de grup vaig voler lligar un preu "arreglat" per sopar i em va dir que ens podia sortir per 22-24 euros (MENTIRA!!!).

Amb tot això passen els dies i arriba el sopar. Des de fora el restaurant fa por. El seu exterior podríem dir que és més típic d'un bar PEPE dels de tota la vida que d'un local in i fashion (com el defineixen en alguna web) i a l'entrar et quedes encegat pel color vermellós de les cortines i de les llums.

Buff, quan arriba la carta ja intueixo que això no acabarà bé: tapes, amanides i carns. Com si de nouvelle-cuisine es tractes, Art&Noise cobra més de 10 euros per una amanida de cuscus o amb altres condiments. En aquest moment noto que m'estan aixecant la camisa. Per no posar-nos de mala gaita no mirem preus i demanem tapes i amanides per partir i després unes carns. Tot el menjar el reguem amb un vi argentí, recomanació de la casa (13 euros aproximat per ampolla... van caure unes quantes).

Amb l'alegria de la celebració i animats pels efectes del vi comencem a xerrar més alt i cantarronejar. De sobte, o no tant, arriba un dels moments àlgids del sopar: l'entrega dels regals. D'entre ells en destaca un pels meus partits d'esquaix, l'uniforme de samarreta groga sense mànigues i els pantalons pirates negres. Genial.

Com si fos Clark Kent, em fico al bany i surto convertit en SUPERNADAL. Els flashs de les cameres disparen sense parar i jo em passejo per tot el restaurant fent-me fotos a doquier. L'encarregat de l'establiment comença a estar una mica mosca i ens crida, un cop més, l'atenció i que baixem el to de veu. Novament, passem d'ell.

El sopar segueix amb els postre, cava i un xupito (no es van convidar a res). Han passat un parell d'hores i volem canviar de lloc. Moment de demanar el compte. Com a amfitrió de la soirée, sóc el dipositari de la dolorosa i fer els números corresponents. Just donar-me-la em quedo blanc. Supera, de llarg, la quantitat estipulada i em sap molt greu. Diguem que toquem a més de 40 euros per barba. Els amics em miren estranyats i no se que dir. Reviso el compte i apareixen nou plats que no em pres i que se'ns han cobrat. Reclamem. L'encarregat ho nega i passa de nosaltres. Insistim i una cambrera reconeix l'error.

Amb mala gana, l'encarregat revisa tot el que hem demanat i comprova que ens ha cobrat gairebé 90 euros de més. La meva indignació augmenta per moments. Deixo de banda el meu estat etílic i li exigeixo la carta de reclamacions. De primeres, i de últimes, me la nega. Em diu que –No le vaya a joder, que le hago una putada!! Doncs, haver-nos tractat millor de primeres.

La conversa puja de to i entro dins de la barra. El nano es posa nerviós i m'amenaça en trucar a la policia. Jo no afluixo i agafa el telèfon. Nosaltres contraataquem dient que nosaltres el denunciarem per no permetre que exercim el dret a reclamar i exigir un tracte correcte. Surto de la barra i continua la discussió però ell no baixa del burro.

Finalment, per no fotre enlaire la nit decidim marxar. En resum, 20 minuts discutint i no ens ha donat el full de reclamacions. Nosaltres tramitarem la denúncia perquè no volem permetre que no es respecti aquest dret que tenim, i que molts cops oblidem que està a la nostre disposició.

No penso tornar a l'Art&Noise i espero que vosaltres tampoc ho feu!

domingo, noviembre 18, 2007

Just for fun

Que lluny queden ja les vacances d'estiu. Amb l'arribada d'aquest fred polar em recorda que en un tres i no res ens plantarem al Nadal, tot i que els anuncis consumistes de la televisió ja fa setmanes que et guinyen l'ullet perquè caiguis en el vici compulsiu de comprar. I el que ens espera.

Encara sort que, de tant en tant, escolto les cançons que escoltem a l'estiu a Cal Viver i aconsegueixen fer-me retrocedir en l'espai i el temps.

Contexte apropiat i estiuenc: bañador, ulleres de sol, baileys a la mà i ballant a la popa del Currutaco o el Poca Pesca. Això són vacances, si senyor!

Us deixo un tast d'una d'aquestes cançons que apareix en una pel·lícula altament recomanable.

Etiquetas:

viernes, noviembre 09, 2007

Crueldad o normalidad?

Navegando por la blogsfera descubrí al nuevo fenómeno televisivo del momento. Se trata de Toño, bautizado como "el Diablo sobre Ruedas" por el programa El Hormiguero de Pablo Motos en Cuatro.

Como que no veo el programa de Cuatro, decidí investigar y buscar sus apariciones en la Biblia Youtube. Por lo que vi y oí, Toño es tetraplégico, algunos dicen que cerebral pero no lo creo, y se ríe de todo y más de su condición física (con frases como -Perdonen que no me levante!).

Su primera aparición desató la polémica en todos los medios sobre la crueldad de utilizar a un tetraplégico en televisión pero se ha convertido en todo un fenómeno mediático gracias a su humor ácido y falto de moral.

En el programa siguiente, Motos y Toño se hicieron eco de la polémica suscitada y bromearon con el hecho de que le habían despedido pero como iba tan lento con la silla de ruedas aun no se había ido.

Reconozco que sus monólogos tienen gracia pero me costaba reír dada su situación. Os dejo una demostración para que juzguéis vosotros mismos y me deis vuestra opinión.

jueves, noviembre 08, 2007

Energia

El despertador no perdona. Són les set menys deu i em recorda que si no em llevo faré tard a la feina. Tot vestint-me, poso la ràdio i em rento les dents. Sort que hi ha cançons que em donen bon rotllo de bon matí, em fan somriure i em carreguen les meves piles per afrontar el dia.


Etiquetas:

miércoles, noviembre 07, 2007

Marchando una de EPO

Hoy me ha dado por ser valiente y saldré del armario. Lo reconozco públicamente: yo también me dopo. Cada vez que voy a hacer deporte, no es muy a menudo, meriendo a base de croissant, bocadillo y un botellín de Actimel que debo esconder cuando me toca competir en gimnasios internacionales.

La razón de mi atrevida confesión ha sido el último caso conocido, hasta la fecha, de deportista que ha reconocido doparse para mejorar su rendimiento. La semana pasada, la tenista Martina Hingis, hasta hace un par de años número uno indiscutibles del circuito femenino, dio una rueda de prensa para anunciar su retirada. El motivo aducido fue que se la acusa de dar positivo en un control por cocaína y que ante la dificultad de cambiar el veredicto con un contraanálisis y la posible sanción que se le iba a imponer, prefería apartarse del mundo de la raqueta profesional.

La verdad es que no me imagino que ventaja pueda tener tomar cocaína antes de un partido de tenis ya que puede provocarte cualquier tipo de reacción menos la adecuada para afrontar dos o tres horas de intercambios de golpes. Por lógica, y según mis conocimientos de la materia, la capacidad de concentración se reduce hasta la mínima expresión y el silencio de la pista puede desatar un sinfín de pensamientos absurdos y paranoicos (como sucede con el cannabis).

Hace tres años, el gimnasta Gervasio Deferí también fue descalificado y desposeído de sus medallas tras dar positivo en cannabis unos meses antes. Tampoco me imagino intentar saltar el potro o ponerme a dar volteretas con la tontería que produce el porro, ya que acabaría sacando hasta la primera papilla o de bruces contra el suelo.

Sobra decir que la losa del dopaje ha caído en los últimos años sobre el noble y sufrido deporte del ciclismo. Poco o mucho ya se intuye que correr 21 días seguidos, con sólo dos de descanso, y hacer más de 200 km diarios no lo aguantas sin ayudas extras. Los ciclistas se entrenan y están en forma pero yo necesitaría dosis prohibitivas de EPO, reflex, coca-cola, y lo que me pongan por delante.

La lista de flamantes ganadores de Vueltas ciclistas envueltos en el dopaje, o en rumores, es inacabable: Pantani, Rijs, Indurain, Armstrong, Heras, Landis, Rasmussen y hasta el actual vencedor del Tour, Alberto Contador no se ha salvado de las malas lenguas.

Considero que la mayoría toman medicamentos o productos que les otorgan un punto más para dar pedaladas un día tras otro, y algunos hasta se juegan la vida con la transfusión de sangre. Se me pone mal cuerpo sólo de pensarlo.

Con doping o sin el, las etapas de montaña son un espectáculo. Ver como se atacan y el pelotón se va reduciendo a medida que aumenta la pendiente, como el líder se descuelga con cara amarga y la cámara le sigue a pesar que no pueda con su alma. Vibro desde el sofá cuando las veo. Desde aquí reivindico más etapas de montaña y menos llano ( que aburrido es el Mundial de ciclismo cuando se limitan a dar vueltas a un circuito urbano, por Dios!!!)
Veremos el año que viene, con la aplicación de un carné de idoneidad por parte de la Unión Ciclista Internacional, que ciclistas se presentan a la línea de salida. Ya me veo yo con mi bocata calamares y mi botellín de Actimel. Ya sólo de pensar en ponerme el maillot apretado y el culotte me entra la risa. Ala, marchando una de EPO!!

viernes, noviembre 02, 2007

L'art de conversar

Hi ha fets que et marquen des de petit. Un d'ells em porta, a la meva infància, al patí de la casa familiar a Roses on es reuneix tota la família a l'estiu a prendre cafè i fer la sobretaula. Amb el temps s'ha anat diluint però anteriorment, quan érem molts i en plenituds físiques i mentals, eren tot un espectacle.

Donada la meva curta edat i experiència a les primeres sobretaules em limitava sobretot a escoltar i ser espectador dels debats, discussions o polèmiques sobre temes d'actualitat política nacional, internacional, local o temés més tècnics que els afectaven com a individus o col·lectivament.

De fet també recordo que en alguna ocasió jo era l'encarregat d'obrir les converses amb els temes d'actualitat que apareixien a la premsa. Per estrany que fos era com un savi llufa que coneixia els noms de tots els presidents, partits i ideologies d'aquí i d'allà, i això que només tenia sis o set anys.
Encara avui m'ho recorden: -Ohh, amb la de coses que sabies quan eres marrec!!

Aquestes sobretaules d'estiu a Roses m'han vingut al cap perquè aquesta darrere setmana he recuperat el noble art de la conversa en dues ocasions. La primera va tenir lloc en un "merendero de la Mari" que hi ha a prop d'Arenys de Munt amb els meus colegues periodistes de la facultat. Rodejats de l'olor a brases i barbacoa alhora que saborejant un bon vi de Bordeus, vam repassar els temes més candents de l'actualitat. Els problemes de la RENFE, la crema de fotos del rei, l'Estatut, la refundació del catalanisme proposada per Mas, les agressions xenòfobes als trens, els canvis de format de les principals capçaleres del nostre país, i de gastronomia i esports.

D'un tema saltàvem a un altre i tots en donàvem la nostra opinió o deixàvem caure fines ironies que sabíem que podien suscitar la reacció dels altres contertulis. Les nostres trobades periodístiques-semblant a un fòrum de savis-llufes- es caracteritzen pel bon menjar, beure i per la sobretaula que ens acompanya. Pobre de tu que no hi arribis ben empapat de l'actualitat, llibres o d'articles publicats en els diaris més recòndits del planeta, perquè sinó, com hem va passar a mi en una ocasió, seràs la mofa durant setmanes.

L'altre sobretaula va tenir lloc ahir mateix durant la trobada amb els companys d'Història de l'Autònoma. Vam decidir trobar-nos a Castellar del Vallès, on encara no hi arriba la Línia Blava del metro, i vam dinar en un restaurant de cuina tradicional. Les trobades d'historiadors són menys transcendents i repassem totes les coses que ens han passat en els deu anys que fa que ens coneixem, i n'afegim les noves que ens van succeint. La darrera va ser en un restaurant però sovint són a casa de gent. Mentre cuinem les cerveses i les ampolles de vi van caient, més vi durant el dinar, i de postre el cigaló, la copeta i els purets.

Amb el pas dels anys el grup ha anat creixent amb l'arribada de les parelles, parelles d'amics o en algun cas d'algun fill. Tot just ahir recordàvem que ens estem fent grans i com estan canviant les prioritats: casar-se, hipoteques, fills, viatges culturals i no per anar de festa. No obstant, de tant en tant deixaven caure alguna indirecta al sector solter del grup, format per tres irreductibles gals, per animar-nos a assentar el cap.

Com qui no vol la cosa vam estar més de tres hores al restaurant i jo, amb el Frenadol a una mà i el vi en una altre, vaig tornar a casa tot cofoi. Dona gust gaudir d'un bon menjar i de la seva posterior sobretaula, és tot un art.